S'acaba (?)

I de sobte, “ eixe quasi tot” que tant t'agradava s'acaba definitivament. No era tot, perque no creus en que siga possible arrivar a un tot (complet), però, al menys, aconseguia omplir-te prou. I ja no està. Ja no estarà. Al que t'havies estat aferrant, d'alguna manera, i el que d'alguna manera sabies que no podia aferrar-se a tu, que s'acabaria perdent, que t'acabaries perdent, però volies evitar que el pas del temps t'acostara a eixa fi, que posara una fi concreta. I ara, ha arrivat. I et passa, que no saps com acceptar-la.

No estàs arrepentida d'haver conegut això que ara, ja no és. D'haver-te deixar arrossegar, per tu mateixa, per això, però et preguntes si hi ha sortida, més enllà de la sortida d'alguna cosa de la que no volies eixir. Saps que tires en falta eixa ara acabada situació. -Però si pots tirar-la en falta, és perque ha valgut la pena-. I saps, que et falta alguna cosa. Un “algo”, un “algo” que en certa mesura també et faltava mentre suposadament ho tenies, suponc que perque sabies, més enllà de que no era definitiu, que el seu final estava preconfigurat. No és com, quan t'embarques en alguna cosa que t'agrada i, saps que es possible que no siga per a sempre (què ho és), és..com si ja des del principi, fores conscient de la seua finitud. I això et dona, et donava, vertigen. Però és eixe vertigen el que mou, perque no deixes de voler llançar-te, però no acabes de llançar-te per, possiblement, por, ja no sentiries més eixa intriga per la sorpresa del desconegut.

Poc més. Supose que et costa decidir, perque en certa manera, encara que decisió tancada orientada per la desorientació de tindre entre què triar, saps que només depén de tu, i tu no confies en tu mateixa, no per a eixa decisió. I aleshores, es cau a un forat de vertigen, que t'arrastra a fer alguna cosa, però que no acaba de trovar eixa cosa que et dona ganes de fer-la. Ganes, fan falta ganes. I si s'aconseguiexen, t'agrada el que estàs fent. Però més que tractar-se de que t'agrade el que fas, és recomanable, necessites, trobar “algo” que t'agrade fer. Sentiment d'espècie de decepció barrejada amb inutilitat, però si em pare a pensar-ho, només hi ha bloqueig, i el bloqueig fa que em tanque al món exterior, qualsevol actuació que no siga pensar eixe sentiment costa massa, i per això el bloqueig, encara que mentrestant el món puga seguir aportant.

Si rentes de carbó un mocador, amb aigua i productes de no taques, no aconseguiràs que el mocador i el carbó continuen existint, independents, perque, pel que siga, no et fa sentir bé vore-los junts. Aconseguiràs que només el mocador continue. El carbó desapareixarà.

I, de vegades, te n'adones, de que, el que hi havia, ho vas perdre buscant un posible res.

Llum

Blade Runner

Al llegir l'entrada de Gala, m'han entrat ganes de parlar sobre algún llibre de cyberpunk, però no he sabut quin triar. No és que tinga un ventall molt ampli de lectures d'aquest gènere, però des del dia que el vaig descobrir directament, va aconseguir captar la meua atenció, em van entrar ganes de llegir més històries, -que, de vegades, tenen més de realitat que de ficció-. Móns disotòpics, personatges que es caracteritzen per viure al marge de la societat, intel·ligències artificials, tecnologia avançada, cibernètica, robots, desventures... El cas és que m'ha fet pensar en Blade Runner. Una pel·lícula que no s'allunya massa d'aquest subgènere, on l'escenari és també una disotopia. Una pel·lícula de les que s'ambienten en el futur. Un futur, al que, d'arrivar, les més de les vegades, te n'adones de que no és el futur. Te n'adones, que el futur ja no és lo que era. Que el futur (només?) és com és.

Els replicants nexus 6 estan condemnats a mort, perque es crearen com a esclaus, però poden arrivar a sentir, i, a qui li agrada l'esclavitud forçada? Són éssers virtuals que fan de còpia dels humans, que han estat creats pels humans. Són més forts. Són més àgils. I aconseguiexen igualar el nivell d'intel·ligència dels seus creadors. En un principi s'utilitzaren per a colonitzar altres planetes, - per a estalviar, d'alguna manera, treball als humanoides-, però, alguns, es revelaren de forma violenta, i a un Los Angeles de 1919, els Bade Runner van a la caçera dels replicants. Al seu extermini, li diuen retir. Però, fins a quin punt són màquines els replicants, si tenen sentiments. El seu temps d'existència està programat. Duraran 4 anys des del dia de la seua creació. I l'absència de records propis, la falta de costums practicades, els fa, de vegades, trobar-se perduts.

Em va agradar molt quan la vaig vore per primera vegada. I avui, me n'he enrcordat. Són curioses, les pel·lícules, poden fer-te passar una estona agradable (o no), i, de vegades, passar a ser recordades, les arxives, d'altres, simplement, passen, i d'altres, no arrivaran a ser vistes. Pots recórrer a elles per tractar de desconnectar, per descobrir nous móns. Però aquesta és una de les que s'em van quedar, durant un temps, després va anar desfragmentant-se mentalment, amb recordades esporàdiques en les que, com avui, m'han entrat ganes de tornar a vore-la.

Els replicants volen respotes, d'on venen, a on van, quan de temps els queda. Preguntes, aquestes, que també pot fer-se una persona qualsevol. Però els humans, per força, tenim incertesa, o no certesa sobre tot. Els nexus 6, poden saber un dels aspectes sobre els que les persones no solem tindre control, el seu final està preestablet des del dia de la seua fabricació. I no és gaire extranyable que els intrigue descobrir el quan. Volen saber-ho i tractar d'allargar la seua vida. Però, de totes maneres, la idea d'eternitat és prou.. il·lusòria. Etern, és el que no té principi, ni final. En tot cas, podrien buscar ser eviterns.

Epicur recomanava, “acostumar-se a la idea que la mort no ens afecta en abslut, perque tot bé i tot mal resideixen en la sensació, i la mort és privació de sensació. Viure, no té res de terrible, per a qui ha assumit de debó que no i ha res de terible en no viure. És un beneit qui diu que li fa por la mort no perque patirà quan arrive, sinó perque pateix sabent que arrivarà”. I la por és, precissament, una sensació que no poden arrivar a tenir els replicants.

Perque tots els moments es perdran en el temps. Què es guanya en pensar-ho? Perdre'ls abans de que arriven a estar per a poder perdre's, tal volta.

Llum

"Akira"

Vaig veure la pel·lícula fa un parell de dies. Havia sentit alguna cosa sobre ella. I de sobte un dia, vaig veure el cartell al blog de Nuria. Li la vaig demanar. Akira. El nom em recorda un director de cine japonès del juràssic.

L'argument és molt confús. Has de mirar la peli amb un blog de notes mental per poder quadrar els detalls. I així i tot, hi ha coses massa místiques que una ment racional no pot arribar a captar. Encara que et pots fer una idea a partir de les sensacions que transmeten els personatges. Saps que al final tot acaba bé, hi ha un renaixement, una nova esperança, encara que el teu cervell siga incapaç de saber cóm. De manera que al acabar i buscant tancar els cercles, vaig tornar a la wikipèdia, seguint recomanacions específiques.

Vaig aconseguir algunes llums, però no moltes més. El que vaig trobar fou una idea. La idea es diu cyberpunk. I és el motiu pel qual, crec, em va impressionar tant la peli. El cyberpunk consisteix -tot segons wikipedia, jo no tenia ni idea de la existència del terme- en recrear ambients futuristes on hi ha tecnologia explosiva per totes bandes. Tecnologia que no ha servit per millorar en cap punt la qualitat de vida dels personatges, i que porta la societat a la decadència conformista o a la pseudollibertat de la marginalitat social. Els protagonistes solen formar part d'aquesta escòria social marginada, són antiherois amorals, arreplegats un poc de la ficció policíaca, un poc de l'amargura realista de la literatura obrera. També solen jugar amb sistemes de govern repressius, dictatorials o oligàrquics, i amb la dicotomia drogues permeses -i necessàries per al correcte funcionament del sistema- /drogues no permeses.

Crec que el punt més interessant d'aquest tipus de ficció és que porta el nostre mode de vida al seu extrem més radical. Un extrem on la decadència es fa tan patent que tot esclata. I és tan excitant veure com, per fi, peten els ploms.

Gala

Reflexions irreflexives d'un divendres

I un dia te n'adones de que, bé, suponc que ja ho sabies, però, te n'adones de que has estat fent el parra. O de quant ho has estat fent. Tal volta més que adonada repentina, siga pensament aturat. De vegades, parlem de lo boniques que són unes sabatilles, una foto, un dibuix, un llibre, una pel·lícula, de les ganes que tenim d'anar a un concert, de vegades parlem de les poques ganes de fer un exercici, un treball, del fred que fa, i la gelor de les mans, de vegades, i ho fem, perque ens agrada, perque és de veres que ho pensem, encara que de vegades el que estem pensant (a més) siga lo molt que volem vore a una persona, la inutilitat d'estudiar eixa carrera, el que ens agrada el fred, les ganes que tenim daprendre, lo que estimem a eixa persona, la relativitat de la vida, de vegades. Altres vegades, transmetem indiferència, que oculta una de les més importàncies. I esta és una de les vegades, que pense, com més altament idiotes. Però de vegades, no s'aconsegeix expresar el que passa, el que passa per i no pel cap. I es parla de que fa gana, o l'imbècil que ens cau el que siga, encara que també passe pel cap, però possiblement només pel cap.

Es com si ens reflexarem en un espill, per darrere, sense aconseguir vore el reflexe. Un espill que li pega la volta al que es reflexa. Un espill que fa d'ocultor, però que xiscla l'efecte contari. De vegades, i són vegades imbècils. Perque la vida pot ser bonica, però a vegedes li falten oportunitats. Li sobren espills contraris.

I de vegades, senc...buit..absència de sentit, de sortida. Bloqueig. Em senc perduda. Però, quan em pasa això, pense, i de què servix compadir-se, pensar en lo que es pot arivar a “odiar” al món en eixe moment? Pensar que..què té sentit, que per a què? Pues servix per a torturar-se, per a amargar-se, i per a allargar eixa sensació. Perque de vegades, la vida, pot arrivar a ser tot lo agradable que tu li permetes. I si s'aconseguix això, s'aconseguix no sentir que el món et passa, i que tu eres un espectador, i és aleshores quan entres a participar, tu, personatge de la teua vida, i no públic d'una no vida. I si s'aconseguix això, no fa falta eixir de casa amb l'intenció de posar-se la màscara de l'alegria, perque ja la sents, perque no es màscara, i perque si arriva a ser-ho, és perque no has d'utilitzar-la. No hi ha per què per utlitzar-la.

De vegades, em senc fent equilibrs desequilibrats, i d'altres, senc els desequilibris, molt més equilibrats. És quan passa que pense, que, es va per la vida, però no es busca cap corda concreta, per caminar, i és quan, desequilibradament, es tria l'equilibri. D'altres, has localitzat una possible corda, però per molt que hi camines, no acoseguixes no caure i pegar-te d'osties, encara que aquestos fracasos equilibrístics siguen els que (masocament?) t'impulsen a tornar a pujar a la corda, a no arrivar de baixar.

I la realitat, passa a ser irrelitzada. I la irrealitat, real (de vegades).

Llum

"Últimas noticias del paraíso"

Fa uns dies buscava un llibre per deixar a un amic. Els meus gustos literaris de vegades són un tant incomprensibles. Tinc costum de llegir llibres que, depenent de com es miren, poden parèixer avorrits. No volia decebre l'amic en qüestió, així que em vaig esforçar en la recerca. Vaig trobar alguns de Haruki Murakami, Auster, Palahniuk,... i entre tot de noms estrangers vaig trobar "Últimas noticias del paraíso". Hem dol en l'ánima reconeriex-ho, però és un dels meus llibres preferits -d'entre tants-. I hem dol principalment perquè m'obligaren a llegir-lo a classe. I la professora no era, diga'm, la meua ànima bessona.

La novel·la parla d'un paradís un tant especial. Un paradís que portem tots dins del nostres cervells. El paradís propi, dels somnis, de la bellesa momentània del dia a dia. Parla de la vida, reflexions i infància d'un jove a una urbanització de les afores de Madrid. Una urbanització de cases relativament grans, piscines, amics, de vides còmodes. De gent que ha venut els somnis, per comprar un paradís que sempre pareix estar en un altre lloc. En comparació a tots ells, Fran no és ningú. No té un bon treball, no té estudis, no és cap geni, ni té cap gran oportunitat. Tampoc es creu especial, ni pretén ser-ho, ni somia massa. No és un jove que es revela contra el món dels adults. Però té una curiosa forma de observar el món. Un poc com un espectador, un poc com un savi. Però un savi d'aquells que no saben massa coses. Que simplement tenen la capacitat d'acceptar el món i deixar-se bressolar per les onades.

La vida de Fran està envoltada de fracassos. La seua vida mateixa podria considerar-se com a tal. De gent que renuncia i viu amb la renuncia a les esquenes com qui transporta un món. De gent a qui les grans qualitats, capacitats i ambicions els han portat a un forat negre. Al purgatori. Ens va descrivint les absències, les cases buides plenes de gent. La tendresa que sembla que solament es pot trobar entre els salts d'alegria dels gossos de la urbanització. Un estil poètic de vegades, però sobretot planer, directe, comprensible. L'autora -Clara Sànchez, per si algú vol saber-ho- o Fran, no sé a qui culpar, pot expressar en una frase raonaments que a mi m'han costat una vida d'aconseguir. I tot sembla natural, com si els pensaments manaren directament d'un cervell normal que torna amb autobús de la feina. Perquè no pot comprar-se un cotxe.

Fran treballa a un videoclub, mira pel·lícules, passeja amb gossos. Parla amb Alien, un personatge un tant curiós que solament podrà conèixer qui llegisca el llibre. També fa esport i despulla dues xiques alternativament. I sap que aprendrà xinés. I que algun dia rodarà un curt. I pràcticament res més.
Deixar-se portar, saber que hi ha alguna cosa que vols. Però no obsessionar-se. Deixar que siga la vida qui et vaja acostant als ports adequats.

Gala

"La vida es bella"

A la pel·lícula apareixen nazis. I jueus. I tothom sap que això no és una bona combinació. Així i tot, el títol no està fora de lloc en absolut. És una pel·lícula preciosa. Una historia d'amor a una petita ciutat italiana, als anys 30. Una xica bonica i un xic capaç de canviar el món. Guido Orefice és un dels personatges amb més personalitat que he tingut el plaer de conèixer mai. Desborda d'imaginació, als seus ulls sembla que el món és completament diferent. Al seu món per aconseguir a la xica que vol solament cal demanar-li-ho a la verge María. I la clau caurà del cel. I també caurà un gelat, i un capell sec. I les teories de la voluntat de Schopenhauer seran un conjur de màgia. I si vols tenir una cita amb ella solament has de tocar el clàxon i apareixerà miraculosament al teu cotxe. I si resulta que es va a casar amb un feixista n'hi ha prou a agafar el teu cavall verd i treure-la d'allí. I ningú diria mai que el cavall era verd perque els camises negres intentaven boicotejar-lo per ser jueu.

Poc després apareix el xiquet. També preciós. I no entén perquè a una tenda no poden entrar ni els jueus ni els gossos, i son pare decideix que a partir d'aquell moment les aranyes i els visigots no podran entrar a la seua llibreria.

El dia de l'aniversari del xiquet la música canvia. Llavors és quan el nostre personatge ha de transformar el món realment. Per salvar el seu fill Guido Orefice transforma un camp de concentració Nazi en un joc de punts, amb premi, diversió i regles incloses. Mentre el soldat de les SS explica per als nouvinguts que aquell que no obeisca rebrà un tir a la nuca, Guido tradueix per als italians que totes les vesprades es llegirà la classificació per un altaveu i que qui demane el berenar perdrà punts.

Guido sap que quan ja no queda res més la imaginació és un aliat molt poderós. Sap que el món no és, que el món s'interpreta. Que una visió original pot solucionar les coses, que si et posen un revólver a la nuca es pot viure de genolls i somiant en alçar-se. I que potser morirás pero mentrestant, pots ser feliç, perque possiblement tot siga un somni, i demà al matí quan t'alces tindràs cafè amb llet i galetes, i podràs fer-li l'amor a la teua dona.

Gala

Els edukadors

Els edukadors -amb aquest nom firmen-, són un grup de joves als que no els agrada com va el món, i volen canviar-lo. (No és cap novetat, tampoc). A una societat de l'abundància, del consumisme massiu, hi ha també qui critica, qui critica i actua. (Encara que d'aquest tipus de societat, la de l'abundància, no en forme part ni un 20% de la població del món). Ells en són un exemple (de criticadors), i el seu mètode d'actuació consta de dos passos. El primer, és reconèixer una injustícia, el segon actuar. Busquen una casa, una de les que solen tindre sistema de seguretat instal·lat, d'eixes alarmes que, (apareixen prou a pel·lícules (quan es tracta de cases)), fan soroll, i abans de que et done temps a trovar una porta, trap, ja ha arrivat la policia. -Un isquen amb les mans en alt i..caçat...- una casa amb jacuzzi, amb sauna, piscina particular, amb plantes de luxes, figures de porcellana. Entren a les cases, burlant el sistema alàrmic, quan els propietaris no hi son, i canvien els luxes de puesto, una màquina de música a la nevera, unes figuretes al vàter, una muntanya de cadires...i deixen una nota, que transmet un missatge semblant a “els dies d'abundància han acabat”. No furten. No agredeixen. Només volen espantar. Es claven a la seua intimitat, al seu “refugi”, a les seues propietats, i creen caos. Busquen espantar als rics, i que això siga un pas perque la riquesa del món siga justa.

L'incoformisme com a terme mitjà, com a terme mitjà fins a aconseguir fer de les injustícies, passat. (Una possible forta utopia, aquesta, per cert). Però que no és més fàcil ser conformista? Resulta deplorable que puga semblar que el motor del "món" són els diners. Pagar un pis, menjar, roba, entreteniment material, entrades, decoració, drogues, pagar vehicles, transport públic, pagar estudis, rentaplats, armaris, pagar per sobreviure (i per sobre viure? (de vegades)). “Puta ètica de petits burgesos. Competència, honradesa, valors familiars... Sigues puntual al treball, paga els teus impostos, no furtes a les tendes...tot el dia triturant-nos amb el mateix. Primer al col·legi, després per la tele, i per a què?”

Tindre diners, tot i que al ser "teus" et done el dret d'administrar-los com et vinga en gana, no va lligat a pagar per pagar, per reforçar eixe sentiment de superioritat, per emmascarar, per fer aparentar, perque sobren comoditats. Sembla que "la democràcia és la dictadura del capital"-diu un dels personatges-. I el inconformisme, també com a terme mitjà, perque amb el pas del temps, és possible que hom acave com a conformista, fa pena, però passa. Algú altre diu a la pel·lícula (no és que compartisca jo aquesta opinió (del tot)) que "algú menor de 30 i sense ideals no té cor. Algú major de 30 i amb ideals, no té cervell". I aleshores, és possible que “el que posseixes, acabarà per posseir-te”, i és llavors quan es cau a una presó d'objectes materials.

Llum

Això, i més, passa

"Regrés al futur". M'agradava - i supose que no és un agrat exclussiu del passat- mirar aquesta pel·lícula. Era, és, curiós, el cotxe de Doc, i m'entretenia imaginar possibles dates a les que viatjar si m'haguera trovat aquell vehicle que es transportava per l'espai-temps. Però fins a quin punt és possible, viatjar a través del temps, si les partícules materials, al menejar-se a través de l'espai-temps, van cap al que en diuen futur. Una possibilitat (de sentir aquest viatge) seria aconseguir viatjar a velocitats properes a la de la llum, perque al dilatar-se el temps, al viatjant li pareixeria que passa més a poc a poc.

Però els viatges de ciència ficció van més enllà d'aquesta concepció "ralentitzant" de la percepció temporal. Seria curiós trovar-se, per exemple, morlocks, (una espècie d'hinfrapersones) en un viatge a través del temps. Wells, a "la màquina del temps" els presenta com a criatures ferotges que s'alimenten bàsicament d'elois. Als eloi, els fa por la foscor, els morlock, viuen a la foscor. No tenen per què ser tan terrorifics, els morlock, però a Sheldon (de Big Bang Theory) sembla que no li fan massa agradable el viatge.

La gent (alguna) s'entreté pensant futurs. Jugant a endevinar. O endevinant com a treball. Què serà o no serà. Serà? Sovint, els humans es pregunten, què pot passar. Passa, per exemple, que es derreteixen els pols, passa, que l'agricultura depén del clima, i el clima fa malbé l'agricultura, i de l'agricultura s'alimenta bàsicament la gent. Passa que els humans han aconseguit interferir al clima. Que els rius deixen de ser rius. Que cases construides per eixos humans es destrueixen per, desastres naturals, en diuen, les conseqüències de fenòmens meteorològics que han col·laborat a produir, a conseqüència d'agresions al medi. - I més, passa-. Què en som, de protagonistes, els humans! (O això hi ha qui vol creure).

Els robots es conceben com altre símptoma de futur. Ja n'hi ha, per posar un exemple, 3000 robots "fent" la guerra pel planeta. Un combat amb ajuda robòtica, del que en diuen barreja de futur amb present. Encara que pense que no hi ha cap barreja, és present, deplorable però present. S'han enviat uns quants a Afganistán. Són robots "motxilla" que, encara que els defensen com a mode de reconeixement i vigilància, poden disparar i activar explosius. - Vinga, va, de quina vigilància parlen!- Els han posat Dragon Runner (em pregunte quina culpa tenen, els dragons, d'aquestes guerres d'humans).

Reconec que era divertit imaginar-se al cotxe de Doc, pensar en poder utilitzar una màquina del temps. -Supose que prou més que imaginar-se (o informar-se) sobre com podrà ser el futur del planeta-. Però, bruf, i la responsabilitat que suposaria el preguntar-se per les possibles causes de les accions futures al present d'on es ve (encara que el viatjar al passat és encara, si cap, menys implantejable(realísticament parlant)). El cas és que em pregunte per què tantes ànsies per anticipar-se al possible futur. Per l'incontrolable del temps, per la desfragmentació continua? (Xe, ja vindra, si ve!) Quina emoció tindria la vida, si se li lleva la sorpresa de l'imprevisibilitat?. Però també són sorprenents històries de possibles futurs. Històries de ciència ficció, disotopies, cyberpunk, còmics, pel·lícules, literatura, la tostadora de Homer, el calaix de l'habitació de Nobita, màquines del temps, videojocs, intel·ligència artificial, utopies (¿?), robots, ciborgs, androides - que, per cert, ja no queden tan futurs-, Matrix, Huxley, el món de George Orwell, Julio Verne, Wells... Solen incloure més realisme del que se li atribueix. I la vida, "la vida", de vegades, pot ser "massa important com per a parlar-ne seriosament". I mentre passa, mentre es desfragmenta per formar-se, mentrestant, creixem "sense adonar-nos". Juguem a viure (qui vullga). I si al futur s'arriva a poder viatjar en el temps, seria, em pense, agradable, trobar futur a la pròxima parada. Supose que, al menys per a qui viatja, preferible a "trobar-se" amb un món "reflexe" de la foto de la familia de McFly.

Llum

"On the road"

Tot el món sap què és un hippy. Potser no exactament, però si que resulta fàcil associar el nom amb una infinitat d'eslogans. Frases boniques, com una mescla entre profunditat i vida. Un gran moviment social amb enormes repercussions. Tot el món recorda també el Woodstock i als milers de joves cantant o en pilotes baix de la pluja. O carregant-se una motxilla a l'esquena i viatjant amb la guitarra cap a la Índia. Un gran moment històric. Sembla com si de sobte tots els joves deixaren les borratxeres inconscients, deixaren de mirar-se el melic i volgueren canviar el món. O més que canviar el món, canviar la forma de veure el món. Ja no eren tant els models de producció o les classes oprimides. Parlaven d'amor i de pau. Un discurs molt vital, molt poc dogmàtic.

Aparegueren per generació espontània? Eixiren de la humitat com les setes? Evidentment, no -eren preguntes retòriques-. M'agradaria parlar de una de les seues arrels. Una, d'entre tantes. Quan els joves anaren cap a la Índia, cantaren, ballaren i fumaren, alguna gent ja va dir -poca, això sí- que aquell esperit ja venia implícit en cada frase, fragment i vers escrit per l'anomenada Generació Beat. Els beats escrivien sobre la vida, viatges absurds, sexe, marihuana i jazz, converses profundes en locals amb ambient de fum, saxo i trompeta. Entre aquella generació descriptors espontanis hi havia ex presidiaris, homosexuals, borratxos de poble i intel·lectuals sense prestigi. Allen Ginsberg, Gary Synder, Gregory Corso, Jack Kerouac, Burroughs o Neal Cassady. No eren acadèmics, alguns havien passat per la universitat per casualitat però els havien fet fora abans de graduar-se. Solament volien parlar amb honestedat i franquesa sobre tot el que tenia importància en la seua vida. I Kerouac va aconseguir que l'escoltaren.
Kerouac és l'autor de, provablement, la única novel·la de la generació Beat que ha passat a la historia. La joventut estadunidenca va llegir "On the road" àvidament i va declarar que Kerouac havia escrit la seua historia.

"On the road" narra els viatges histèrics de dos joves, d'una punta a l'altra dels Estats Units. Cotxes vells, desmotant-se, o robats, autostop, trens de carrega amb rodamóns i ccaptaires contant histories. Feines temporals per poder continuar viatjant. Persones inquietes traslladant-se d'un lloc a un altre, xerrant, bevent i fumant. Els personatges principals són Sal Paradise, alter ego de Jack Kerouac, i Dean Moriarty, alter ego de Neal Cassady. Sal és el narrador, i Neal, el impulsor de totes les bogeries. Neal no calla mai, no para mai, no descansa, sempre té projectes i ganes de trobar més gent amb qui parlar, d'absorbir fins la última gota de tot el que puga portar la vida. Dos joves sense por, travessant el continent una i altra volta, visitant amics i no tant amics, demanant diners per tornar-se a posar en marxa. Per tornar a la carretera. I el més interessant de tot és que aquesta i totes les altres novel·les de Kerouac no tenen una engruna de ficció. Són histories reals de persones reals amb ganes de viure.

És per això que el llibre té un ritme trepidant i resulta molt ràpid de llegir. Cada pàgina esta plena de mil anècdotes, de mil converses. No hi ha retòrica intel·lectual, ni adjectius, ni poesia. Sols el relat fidel de la histèria d'un grup de joves inquiets. Acabes el llibre i sents que la millor cosa que pots fer és omplir la motxilla i llençar-te a la carretera. Que el món sencer està esperant-te. Perquè, al cap i a la fi, què pot passar?

Gala

Per a què?.. I per a què no?

Avui he passat una estona al "riu". M'abellia anar a un puesto que no estiguera ofegat per eixa llum prefabricada que sembla lluitar per guanyar-li protagonisme a la que es cola per les finestres. M'abellia allunyar-me un temps d'eixa sensació d'estar empresonada. I des d'on era, tractant de llegir, i no només de tragar paraules de tinta, m'arribava la remor d'una conversa de dos algús desconeguts. Un gos corria en el que semblava un intent de casera de l'aire, mentre la persona que anava amb ell, restava, esperant, supose, a que l'animal fera els seus exercicis diaris. I no gaire més tard, ha arrivat un altre grup de persona i gos. El primer punt de coneixença entre les dues individues ha sigut "Tranquila, no fa res", "Aquest tampoc fa res". (Jo mentre es saludaven a la manera que em pense és força habitual entre "amo" de gos, tractava d'imaginar-me a un animal que no feia res, -a eixos dos animals sense fer res-, però sempre acabaven menejant-se). El cas és que alliberats els gossos (que no fan res) de les cordes que els lligaven a les individues, han començat una persecusió col·lectiva. I el que les persones s'han anat dient ha quedat soscavat pel que deia la tinta del paper que suposadament havia de llegir. Tot i que mentre ho feia, em preguntava, per a què. Jo continuava tractant d'assimilar lectures pseudoobligatòries, mentre les dues persones, com per una mena d'acord pactat sense necessitat de mots, han decidit anar-se'n d'allà. Els dos gossos han tornat a estar sota el control de la corda, i elles han començat a parlar d'una altra possible trobada. Però jo em preguntava si es tornarien a creuar algun dia. O si la seua no havia estat sinó una d'eixes coincidències que es caracteritzen (per dir-ho d'alguna manera) perque no es tornen a juntar en les "mateixes" coordenades d'espai i temps a éssers diferents. És possible que elles també ho saberen. Els gossos es resistien a marxar. Jo estava farta d'eixe text, i el soroll d'un rellotge de carrer m'ha fet recordar que era temps de tornar a classe.

M'he n'he anat del riu xafant fulles caigudes. Perque m'abellia. Perque m'agrada el soroll que fan. I mentrestant, pensava en absurditats, en possibles explicacions a misteris quotidians, en situacions il·lògiques, en ganes de fugir de les hores de tancament que em quedaven, en paranoies diverses, desequilibris, moments desordenats. La gent va i ve pels carrers. Miren de vegà' en quan els rellotges, com demanant-los, desesperats, en un codi confidencial, que els anuncien que ha arrivat algun hora concreta. L'ambient és de cotxes i finques, adoquins, carretera, trànsit, semàfors que tracten d'ordenar eixa circulació de gent anònima transportadora i transportada per màquines a motor.

El comentari d'una sèrie de sentències ha ocupat una de les classes. M'he tornat a preguntar quin era el sentit de restar allí aseguda. La lectura d'algun d'eixos fulls "informava" dels perjuís que unes persones, de les que en diuen famoses, havien "patit" per tractar amb bous (bé, per maltractar-los, diria jo). I mentre parlaven sobre qui tenia raó a les demandes, jo sentia ràbia. Ràbia contra eixes matances d'animals que han estat criats per a crear espectacle, un espectacle cutre. Ràbia al pensar en una plaça de gent que s'emociona quan un individu que treballa d'assassí a sou, li clava una vara a un ésser que resta empresonat. Serà menjar d'humans, trofeu de torers, entreteniment de gent que paga per a vore com agonitza. Aplaudeixen quan el bou xiscla de dolor. Això vol dir que el matador ha fet bé la feina. Un animal salvatge, en diuen, jo em pregunte, què és més salvatge, tractar de sobreviure al medi, o destrossar el medi per viure.

La primera classe del dia ha estat lògica. Sincerament, em sentia inútil. Des del seient on estava pensava en situacions que no tenien lògica (tampoc és que se la buscara). I mentre mirava la pissarra, per tractar d'entendre alguna cosa, m'he topat amb tres interrogants. Estaven baix d'una equació resolta, com escaladors que es deixen caure per una muntanya pedregosa, aferrats a una corda que no s'aferra. El cas és que mentre era asseguda allà, interrogants que no eren a la pissarra em dificultaven "entrar" en la comprensió del que explicava el mestre. I em preguntava què feia allà. Quin sentit tenia. Però en certa manera no buscava la resposta. Supose que serien pensaments il·lògics. I als escaladors els ha desaparegut la corda, i també la muntanya ha anat quedant difusa, i ells pujaven, i baixaven, mentre restaven "estàtics", perque no deixaven aquella muntanya. De vegades sentien vertigen, però eixe vertigen, en certa mesura, els cridava, els impulsava a seguir, els atreia. Els portava, encara que no sabien, on anaven.

Llum

Dia interessant

Anava a escriure sobre la generació Beat. Però crec que encara em falten dades. I a més comença a ser avorrit això de parlar sempre dels altres. Així que vaig a presentar-me. Resulta absurd presentar-se en un blog on tots els lectors sense excepció són coneguts. Bé, potser ja em coneixeu. Però mai se coneix suficient a una persona. Us presente una part del meu món. Allò que en el meu món es diu un dia interessant.

Era dimarts, i va ser un dia interessant. Pràctiques soporíferes davant d'un programa de tractament de so. La increïble, però habitual, sensació de que veig passar la realitat per davant de mi. És com qui veu passar corrent a un lladre que acaba de robar-li la bossa a una dona gran. Un lleuger moviment, interromps la carrera del fugitiu, que ensopega i cau. Agafes la bossa de terra i la tornes a la seua legítima propietària. I el món sencer opina que has fet el que devies. Estar a classe dormint és com deixar passar al lladre. Pots contemplar com el teu deure corre en direcció contraria. I intentar imprimir-se a cops de martell la idea de que el lladre no era cosa teua.
Un dinar amb un "nen bonic". Alguns besos curt, novetats i pel·lícules. Dos hores de xarrameca interessant i supèrflua. Sense poder evitar-ho recorde una de les meues escenes preferides: Love and Death, de Woody Allen, de les antigues. Diane Keaton al piano i un home que, com tants altres, li demana d'anar-se'n al llit. Còmicament la conversa deriva en un intercanvi de verborrea filosòfica sobre ètica i moral. Paraules gairebé incomprensibles per als profans. O portes un parell d'anys a la facultat de filosofia o et perds a mitat camí. Llavors Sònia -Diane Keaton- solta allò de "Perquè no deixem de parlar tant de sexe?". Bona pregunta.
Més classe.
I quintos. Els maleïts quintos sense els quals sembla que un no té dret a considerar-se universitari. I perquè no?.
Amb el sopor alcohòlic i les irrealitats paral·leles acumulant-se al meu voltant, camine cap a l'estació de Renfe. Somie en trobar-me a algun ex-professor de l'institut i soltar-li algun comentari absurd i insòlit. Per exemple, seria extremadament interessant trobar-se amb el de mates. Bona persona com mai n'he conegut a cap altre. Un personatge tan seré que sembla que ha arribat al nirvana o a algun estat de plenitud Zen. Imagine com el veig i li pregunte: "És interessant trobar-te fora del que per a mi és el teu entorn habitual, això demostra que també existixes fora de l'institut. Com és la teua altra vida?, eres assassí en serie?, li pegues a la teua dona?, et xutes heroïna abans d'anar a dormir?".
Però el professor no apareix.
El carrer Colón desert a les 10 de la nit pot ser, també, molt interessant. Sobretot si el compares amb el Colón consumista compulsiu dels dissabtes de matí. Sembla un mocador en la paperera. Un carrer d'usar i tirar. Ara la gent és escassa i camina de pressa. Jo no. Camine lentament, com un acte de rebel·lia absurda.
Un brindis per les deixalles de la societat. No és necessària una cala deserta i una posta de sol per trobar la bellesa. Sobren llums plastificades de fanals i cotxes. I imaginar la possible vida paral·lela del professor de mates. Imaginar que si trenques un poc el paper pintat, descobriràs que la realitat podria ser pràcticament mentida.

Gala

Factòtum

"Com coi podia un home disfrutar si la seua son era interrompuda a les 6.30 del matí per l'estrèpit d'un despertador, havia de botar fora del llit, vestir-se, desdejunar sense ganes, cagar, pisar, raspallar-se les dents i el monyo i lluitar amb el tràfic fins arribar a un lloc on esencialement guanyava quantitat de diners per algú altre i encara així se li exigia mostrar-se agraït per tenir l'oportunitat de fer-ho?"

Una vida com a factòtum. Així es podria descriure a Chinaski, alter ego de Charles Bukowski. I factòtum és també (o per aquest motiu) el nom de la novel·la que recull la pseudobiografia de la joventut d'aquest escriptor. En ella, les aventures o desventures (per dir-ho d'alguna manera (anomenen-se com vulga)) d'un individu, pasen a ser mots escrits. Chinaski no transmet esperança, ni ambicions, ni una lluita per aconseguir els seus objectius. Només tracta de seguir, de seguir viu, però no en el sentit d'emetre ganes per viure, sinó de continuar l'existència deixant-se emportar per les situacions que van configurant-la. I per a ell, viure no és suportar un treball que no li agrada. Potser tracte de treballar allí durant un temps, però amb l'únic fi de poder seguir alcoholitzant-se, pagar-se què menjar, o una pensió barata on pasar la nit. Chinaski camina, però el seu destí dista de ser concret. La majoria de les vegades, es deixa endur fins que trova un bar, o una dona amb la que follar. El que sí que té clar, és que li agrada escriure, i en aquest aspecte sí que es pot dir que "lluite". Mentre passa d'un treball a un altre, d'un coi a un altre, d'una pensió a un altra, va escrivint, i va enviant els seus relats a revistes. Però gairebé mai li avisen de que el seu escrit ha sigut seleccionat per a aparèixer publicat. Tot i així, continua escrivint.

Un algú inquiet mentre resta "estàtic". Que tot i no lligar-se a cap treball que puga esdevindre monòton, acaba lligant-se a la monotonia de tindre que tenir un treball, acaba sent un algú que viu en la monòtona rutina de pasar de treball a treball. Altra de les seues aficions, -a banda del sexe, l'alcohol, l'escriptura i cobrar xecs de comiat dels treballs- era apostar a l'hipòdrom, on arriscava els diners que tenia per la possibilitat de poder aconseguir-ne més, a un cavall que corre. El cavall, però, sí que tenia un camí, una meta concreta, arribar a la fi de la carrera. Potser quedara el segon, el quart, primer, sisé o últim. Depén. Però, crec que d'alguna manera, tots eren guanyadors, pel fet d'estar en aquella carrera, a la vegada que perdedors, pel fet també d'estar-hi (indirectes, val a dir, (perque no crec que un cavall decidisca que vol ser corredor de carreres en les què un públic de gent s'aposta diners o, simplement, s'entreté)). El cas és que, guanys o pèrdues a banda, Chinaski, el que feia, era caminar. Caminar durant estones mentre no sabia. No sabia, què fer. Ell, deia, no era una persona real. Odiava a la gent real (metafòricament parlant). Supose que es referia a la gent que es pensa que sí te clar on va. Que es desperta per treballar en un lloc on no hi ha només riscos de ser acomiadat, que no ha de buscar-se cada nit un lloc on poder dormir. Gent que té despertadors, i no té la possibilitat de preguntar-se fins a quan durarà agranant magatzems, vàters, revisant llistes de rebuts, comptant pantalons, empaquetant tubs fluorescents en caixes de cartrò, apilant, netejant merda, distribuint articles... buscant treball. Chinaski creia que "no hi havia un home de veritat en tot el maleït estercoler". I és que la majoria, estaven "molt ocupats pensant en les lletres del cotxe, resultats de beisbol, talls de monyo, vacances, lavatives i visites familiars".

Una història àcida, directa, de prostitutes, alcohol, rodamons, misèria... No m'agrada posar etiquetes. Però no està de més dir que ha estat considerada com a símbol del realisme brut. Una història d'escriptura minimalista, de descripcions precises, sobries i directes. Una història que descriu, a través de frases concises, moments de vida d'un individu. O moments de vida.

Llum

Demian o historia de la juventut d'Emil Sinclair

Escrit durant l'època d'entre guerres, fou una lectura obligatòria per a místics -i similars- de la generació dels nostres pares. Fins i tot se'n feu una pel·lícula. Demian narra l'entrada en l'edat adulta d'Emil Sinclair. Concretament tot el conjunt de transformacions que anirà experimentant la seua ànima -diga-li ànima, diga-li psyche- fins aconseguir una profunda maduresa moral. En aquest procés resulta clau la presència de Max Demian, un jove amb una gran consciència moral i amb judicis propis i independents sobre bé i mal. Demian apareix a la vida de Sinclair en l'escola de secundaria, temptant-lo des del primer moment a reconsiderar la piadosa educació que ha rebut. Des de llavors Demian serà omnipresent, com una espècie d'esperança o destí, durant les èpoques de cinisme, abatiment, devoció i recerca.

No és un llibre escrit per al públic actual, no té un ritme trepidant, ni s'aferra a tòpics sentimentals, tampoc compta amb flamants escenes de sexe ni cap tipus de sentit de l'humor. És un llibre seriós que pretén desvelar al lector algunes de les parts més fosques o inconscients del seu propi esperit. No per això resulta tediós ni s'ha de fer cap esforç sobrehumà per llegir-lo. Està dotat d'un talant transcendental, de manera que conforme t'endines en les pàgines comences a sentir que cadascun dels sentiments de Sinclair podrien ser els teus i que cada idea que aborda pot ser la més important de la teua vida. Descriu personatges realment atraients, profunds, forts, que intenten trobar-se dins de sí mateixos, que intenten viure plenament segons la seua voluntat més última.

Per altra banda, el procés de transformació de Sinclair, està molt relacionat amb algunes de les idees de conegut filòsof Nietzsche -de qui Hesse era un gran admirador i que apareix a la novel·la-. El camí que recorre el protagonista des de la decadent moral conformista que marca la societat, fins a la seguretat i maduresa dels valors propis i vitals, es pot considerar inspirat en la meta del Superhome de Nietzsche.

No pretenc fer llegir a ningú tractats de filosofia, ni res similar. Però entre tanta diversió i l'exagerat cinisme que es respira en moltes de les novel·les actuals, m'ha semblat que un poc de profunditat no podria fer-li mal a ningú. Un poc d'introspecció, perque com deia un antic filòsof xinés "perquè correu tant?, si a l'únic lloc on heu d'arribar és a vosaltres mateixos".

Gala

"Un món feliç" (?)

Alfas, Betas, Omegas, Deltas i Epsilones es dirigeixen mecànicament al seu lloc de treball, mentre un grup de xiquets adormits escolten la reiteració d'un mateix missatge que els condiciona la que serà la seua conduta. Reben lliçons d'higiene i sociabilitat, de consciència de classe i de vida eròtica. A la Sala de Fecundació, on individus en massa són concebuts en provetes, es determina quina serà la funció de cadascú a la societat. Tot el món ha de ser feliç. Mantenir-se ocupat amb l'objectiu de no pensar. Desfer-se de tot el que puga ser desagradable, en lloc d'aprendre a suportar-ho. I si apareix qualsevol signe de malestar, grams de soma són consumits. I amb ells, torna la despreocupació.

Un món feliç. Així és com Adolf Huxley va nomenar aquesta visió del món. Al 1931, va posar per escrit la seua percepció sobre el futur en aquest llibre. En ell, va concebre una societat utòpica, on l'objectiu dels seus habitants era l'estabilitat social. Només està permés ser feliç. I tota persona que es qüestione la felicitat, tota persona que pense, que mostre alguna senyal de desacord amb el sistema establert, serà concebuda com a perill, se li acusarà d'absurda. Perque, en un món feliç, tot ha d'encaixar. Les persones són engranatges productius, on la seua possible "llibertat" ha estat negada per tal de garantir l'organització de la societat, una organització que proporciona estabilitat, i on no pot haver cap "peça" que demostre indicis de pretendre trencar eixa closca preconfigurada.

Huxley imagina un món de ficció, on els individus resten empresonats a la seua esclavitud, sense tindre'n coneixença. -Ja Plató descrivia, al seu mite de la caverna, un grup de gent que, tot i ser esclaus, eren feliços a la seua pròpia presó-. Ho va concebre com a possibilitat de societat futura, una utopia, o tal volta siga més semblant a una disotopia, on la societat democràtica no és més que una coberta de la dictadura. On la gent actua perque així ho ha de fer, anul·lada la seua capacitat de discussió, on és preponderant l'estabilitat econòmica, i l'important a les persones és que siguen productives (és per això que es conceben). Mentre actuen segons la seua predestinació, seran feliços. Un món d'individus empresonats a una societat que els condiciona.

- "¿Te sentó mal algo que comiste?"

- "Sí, comí civilización".

Llum

"Lo mejor que le puede pasar a un cruasán"

Encara no tenia quinze anys quan vaig veure la pel·lícula per primera vegada. Evidentment em va produir un gran impacte -si no haguera estat així, no li dedicaria un entrada en el blog 4 anys després- . Des d'aquell moment es va convertir en una palanca recurrent per accionar reflexions diverses. No parle ja d'interpretació o de qualitat de la pel·lícula, temes sobre els que no m'acabe de sentir còmoda opinant. Parle del personatge, el protagonista, Pablo José Miralles, interpretat per Pablo Carbonell.
Filòsof i fill de família adinerada, és l'existencialisme en el seu estat més pur. El millor que li pot passar a un croissant és que l'unten amb mantega i se'l mengen per desdejunar. De la mateixa manera, el protagonista reflexa durant l'hora i mitja d'imatges, com d'innecessàries resulten una part important de les aspiracions habituals -parella estable, família, treball ben remunerat, salut, caps i empleats...-. El millor que li pot passar a un croissant és que se'l mengen i a una persona que aprenga a disfrutar de la vida sense deixar-se atrapar per responsabilitats supèrflues. No complicar-se la vida, no assumir responsabilitats i sobretot, intentar pensar el mínim possible.
Amb un protagonista com aquest la pel·lícula es compon entre drogues, alcohol, putes, escenes de bar de barri i comentaris enginyosos. Té una certa trama policíaca que, encara que sempre queda en segon plànol, li imprimeix al llargmetratge una certa intriga. I la resta, una possible vida d'el fill menut d'una família adinerada que ha aprés a assaborir els plaers de la vida al marge de pares i germans, i que, per una d'aquelles casualitats, acaba trobant "La Fortaleza", una espècie de paradís existencialista al cor mateix de Barcelona.

Gala

Declaració d'intencions

Tal com es pot deduir del títol no tenim un propòsit clar a l'hora de publicar entrades. Escrivim perque ens agrada i pensem perque no tenim res millor que fer. Aquest blog és el resultat d'hores de vida infructuoses. Un recull de retalls de pensaments absurds i històries paral·leles. De vegades intentarem parlar sobre històries d'altres persones, cine o lectures diverses. De vegades només oferirem un punt de vista del món que ens envolta. Tractarem temes que ens interessen, encara que no tenim molt clar que et vagen a interessar a tu. Però farem el que podrem.


Llum i Gala