Dia interessant

Anava a escriure sobre la generació Beat. Però crec que encara em falten dades. I a més comença a ser avorrit això de parlar sempre dels altres. Així que vaig a presentar-me. Resulta absurd presentar-se en un blog on tots els lectors sense excepció són coneguts. Bé, potser ja em coneixeu. Però mai se coneix suficient a una persona. Us presente una part del meu món. Allò que en el meu món es diu un dia interessant.

Era dimarts, i va ser un dia interessant. Pràctiques soporíferes davant d'un programa de tractament de so. La increïble, però habitual, sensació de que veig passar la realitat per davant de mi. És com qui veu passar corrent a un lladre que acaba de robar-li la bossa a una dona gran. Un lleuger moviment, interromps la carrera del fugitiu, que ensopega i cau. Agafes la bossa de terra i la tornes a la seua legítima propietària. I el món sencer opina que has fet el que devies. Estar a classe dormint és com deixar passar al lladre. Pots contemplar com el teu deure corre en direcció contraria. I intentar imprimir-se a cops de martell la idea de que el lladre no era cosa teua.
Un dinar amb un "nen bonic". Alguns besos curt, novetats i pel·lícules. Dos hores de xarrameca interessant i supèrflua. Sense poder evitar-ho recorde una de les meues escenes preferides: Love and Death, de Woody Allen, de les antigues. Diane Keaton al piano i un home que, com tants altres, li demana d'anar-se'n al llit. Còmicament la conversa deriva en un intercanvi de verborrea filosòfica sobre ètica i moral. Paraules gairebé incomprensibles per als profans. O portes un parell d'anys a la facultat de filosofia o et perds a mitat camí. Llavors Sònia -Diane Keaton- solta allò de "Perquè no deixem de parlar tant de sexe?". Bona pregunta.
Més classe.
I quintos. Els maleïts quintos sense els quals sembla que un no té dret a considerar-se universitari. I perquè no?.
Amb el sopor alcohòlic i les irrealitats paral·leles acumulant-se al meu voltant, camine cap a l'estació de Renfe. Somie en trobar-me a algun ex-professor de l'institut i soltar-li algun comentari absurd i insòlit. Per exemple, seria extremadament interessant trobar-se amb el de mates. Bona persona com mai n'he conegut a cap altre. Un personatge tan seré que sembla que ha arribat al nirvana o a algun estat de plenitud Zen. Imagine com el veig i li pregunte: "És interessant trobar-te fora del que per a mi és el teu entorn habitual, això demostra que també existixes fora de l'institut. Com és la teua altra vida?, eres assassí en serie?, li pegues a la teua dona?, et xutes heroïna abans d'anar a dormir?".
Però el professor no apareix.
El carrer Colón desert a les 10 de la nit pot ser, també, molt interessant. Sobretot si el compares amb el Colón consumista compulsiu dels dissabtes de matí. Sembla un mocador en la paperera. Un carrer d'usar i tirar. Ara la gent és escassa i camina de pressa. Jo no. Camine lentament, com un acte de rebel·lia absurda.
Un brindis per les deixalles de la societat. No és necessària una cala deserta i una posta de sol per trobar la bellesa. Sobren llums plastificades de fanals i cotxes. I imaginar la possible vida paral·lela del professor de mates. Imaginar que si trenques un poc el paper pintat, descobriràs que la realitat podria ser pràcticament mentida.

Gala