S'acaba (?)

I de sobte, “ eixe quasi tot” que tant t'agradava s'acaba definitivament. No era tot, perque no creus en que siga possible arrivar a un tot (complet), però, al menys, aconseguia omplir-te prou. I ja no està. Ja no estarà. Al que t'havies estat aferrant, d'alguna manera, i el que d'alguna manera sabies que no podia aferrar-se a tu, que s'acabaria perdent, que t'acabaries perdent, però volies evitar que el pas del temps t'acostara a eixa fi, que posara una fi concreta. I ara, ha arrivat. I et passa, que no saps com acceptar-la.

No estàs arrepentida d'haver conegut això que ara, ja no és. D'haver-te deixar arrossegar, per tu mateixa, per això, però et preguntes si hi ha sortida, més enllà de la sortida d'alguna cosa de la que no volies eixir. Saps que tires en falta eixa ara acabada situació. -Però si pots tirar-la en falta, és perque ha valgut la pena-. I saps, que et falta alguna cosa. Un “algo”, un “algo” que en certa mesura també et faltava mentre suposadament ho tenies, suponc que perque sabies, més enllà de que no era definitiu, que el seu final estava preconfigurat. No és com, quan t'embarques en alguna cosa que t'agrada i, saps que es possible que no siga per a sempre (què ho és), és..com si ja des del principi, fores conscient de la seua finitud. I això et dona, et donava, vertigen. Però és eixe vertigen el que mou, perque no deixes de voler llançar-te, però no acabes de llançar-te per, possiblement, por, ja no sentiries més eixa intriga per la sorpresa del desconegut.

Poc més. Supose que et costa decidir, perque en certa manera, encara que decisió tancada orientada per la desorientació de tindre entre què triar, saps que només depén de tu, i tu no confies en tu mateixa, no per a eixa decisió. I aleshores, es cau a un forat de vertigen, que t'arrastra a fer alguna cosa, però que no acaba de trovar eixa cosa que et dona ganes de fer-la. Ganes, fan falta ganes. I si s'aconseguiexen, t'agrada el que estàs fent. Però més que tractar-se de que t'agrade el que fas, és recomanable, necessites, trobar “algo” que t'agrade fer. Sentiment d'espècie de decepció barrejada amb inutilitat, però si em pare a pensar-ho, només hi ha bloqueig, i el bloqueig fa que em tanque al món exterior, qualsevol actuació que no siga pensar eixe sentiment costa massa, i per això el bloqueig, encara que mentrestant el món puga seguir aportant.

Si rentes de carbó un mocador, amb aigua i productes de no taques, no aconseguiràs que el mocador i el carbó continuen existint, independents, perque, pel que siga, no et fa sentir bé vore-los junts. Aconseguiràs que només el mocador continue. El carbó desapareixarà.

I, de vegades, te n'adones, de que, el que hi havia, ho vas perdre buscant un posible res.

Llum

Blade Runner

Al llegir l'entrada de Gala, m'han entrat ganes de parlar sobre algún llibre de cyberpunk, però no he sabut quin triar. No és que tinga un ventall molt ampli de lectures d'aquest gènere, però des del dia que el vaig descobrir directament, va aconseguir captar la meua atenció, em van entrar ganes de llegir més històries, -que, de vegades, tenen més de realitat que de ficció-. Móns disotòpics, personatges que es caracteritzen per viure al marge de la societat, intel·ligències artificials, tecnologia avançada, cibernètica, robots, desventures... El cas és que m'ha fet pensar en Blade Runner. Una pel·lícula que no s'allunya massa d'aquest subgènere, on l'escenari és també una disotopia. Una pel·lícula de les que s'ambienten en el futur. Un futur, al que, d'arrivar, les més de les vegades, te n'adones de que no és el futur. Te n'adones, que el futur ja no és lo que era. Que el futur (només?) és com és.

Els replicants nexus 6 estan condemnats a mort, perque es crearen com a esclaus, però poden arrivar a sentir, i, a qui li agrada l'esclavitud forçada? Són éssers virtuals que fan de còpia dels humans, que han estat creats pels humans. Són més forts. Són més àgils. I aconseguiexen igualar el nivell d'intel·ligència dels seus creadors. En un principi s'utilitzaren per a colonitzar altres planetes, - per a estalviar, d'alguna manera, treball als humanoides-, però, alguns, es revelaren de forma violenta, i a un Los Angeles de 1919, els Bade Runner van a la caçera dels replicants. Al seu extermini, li diuen retir. Però, fins a quin punt són màquines els replicants, si tenen sentiments. El seu temps d'existència està programat. Duraran 4 anys des del dia de la seua creació. I l'absència de records propis, la falta de costums practicades, els fa, de vegades, trobar-se perduts.

Em va agradar molt quan la vaig vore per primera vegada. I avui, me n'he enrcordat. Són curioses, les pel·lícules, poden fer-te passar una estona agradable (o no), i, de vegades, passar a ser recordades, les arxives, d'altres, simplement, passen, i d'altres, no arrivaran a ser vistes. Pots recórrer a elles per tractar de desconnectar, per descobrir nous móns. Però aquesta és una de les que s'em van quedar, durant un temps, després va anar desfragmentant-se mentalment, amb recordades esporàdiques en les que, com avui, m'han entrat ganes de tornar a vore-la.

Els replicants volen respotes, d'on venen, a on van, quan de temps els queda. Preguntes, aquestes, que també pot fer-se una persona qualsevol. Però els humans, per força, tenim incertesa, o no certesa sobre tot. Els nexus 6, poden saber un dels aspectes sobre els que les persones no solem tindre control, el seu final està preestablet des del dia de la seua fabricació. I no és gaire extranyable que els intrigue descobrir el quan. Volen saber-ho i tractar d'allargar la seua vida. Però, de totes maneres, la idea d'eternitat és prou.. il·lusòria. Etern, és el que no té principi, ni final. En tot cas, podrien buscar ser eviterns.

Epicur recomanava, “acostumar-se a la idea que la mort no ens afecta en abslut, perque tot bé i tot mal resideixen en la sensació, i la mort és privació de sensació. Viure, no té res de terrible, per a qui ha assumit de debó que no i ha res de terible en no viure. És un beneit qui diu que li fa por la mort no perque patirà quan arrive, sinó perque pateix sabent que arrivarà”. I la por és, precissament, una sensació que no poden arrivar a tenir els replicants.

Perque tots els moments es perdran en el temps. Què es guanya en pensar-ho? Perdre'ls abans de que arriven a estar per a poder perdre's, tal volta.

Llum

"Akira"

Vaig veure la pel·lícula fa un parell de dies. Havia sentit alguna cosa sobre ella. I de sobte un dia, vaig veure el cartell al blog de Nuria. Li la vaig demanar. Akira. El nom em recorda un director de cine japonès del juràssic.

L'argument és molt confús. Has de mirar la peli amb un blog de notes mental per poder quadrar els detalls. I així i tot, hi ha coses massa místiques que una ment racional no pot arribar a captar. Encara que et pots fer una idea a partir de les sensacions que transmeten els personatges. Saps que al final tot acaba bé, hi ha un renaixement, una nova esperança, encara que el teu cervell siga incapaç de saber cóm. De manera que al acabar i buscant tancar els cercles, vaig tornar a la wikipèdia, seguint recomanacions específiques.

Vaig aconseguir algunes llums, però no moltes més. El que vaig trobar fou una idea. La idea es diu cyberpunk. I és el motiu pel qual, crec, em va impressionar tant la peli. El cyberpunk consisteix -tot segons wikipedia, jo no tenia ni idea de la existència del terme- en recrear ambients futuristes on hi ha tecnologia explosiva per totes bandes. Tecnologia que no ha servit per millorar en cap punt la qualitat de vida dels personatges, i que porta la societat a la decadència conformista o a la pseudollibertat de la marginalitat social. Els protagonistes solen formar part d'aquesta escòria social marginada, són antiherois amorals, arreplegats un poc de la ficció policíaca, un poc de l'amargura realista de la literatura obrera. També solen jugar amb sistemes de govern repressius, dictatorials o oligàrquics, i amb la dicotomia drogues permeses -i necessàries per al correcte funcionament del sistema- /drogues no permeses.

Crec que el punt més interessant d'aquest tipus de ficció és que porta el nostre mode de vida al seu extrem més radical. Un extrem on la decadència es fa tan patent que tot esclata. I és tan excitant veure com, per fi, peten els ploms.

Gala

Reflexions irreflexives d'un divendres

I un dia te n'adones de que, bé, suponc que ja ho sabies, però, te n'adones de que has estat fent el parra. O de quant ho has estat fent. Tal volta més que adonada repentina, siga pensament aturat. De vegades, parlem de lo boniques que són unes sabatilles, una foto, un dibuix, un llibre, una pel·lícula, de les ganes que tenim d'anar a un concert, de vegades parlem de les poques ganes de fer un exercici, un treball, del fred que fa, i la gelor de les mans, de vegades, i ho fem, perque ens agrada, perque és de veres que ho pensem, encara que de vegades el que estem pensant (a més) siga lo molt que volem vore a una persona, la inutilitat d'estudiar eixa carrera, el que ens agrada el fred, les ganes que tenim daprendre, lo que estimem a eixa persona, la relativitat de la vida, de vegades. Altres vegades, transmetem indiferència, que oculta una de les més importàncies. I esta és una de les vegades, que pense, com més altament idiotes. Però de vegades, no s'aconsegeix expresar el que passa, el que passa per i no pel cap. I es parla de que fa gana, o l'imbècil que ens cau el que siga, encara que també passe pel cap, però possiblement només pel cap.

Es com si ens reflexarem en un espill, per darrere, sense aconseguir vore el reflexe. Un espill que li pega la volta al que es reflexa. Un espill que fa d'ocultor, però que xiscla l'efecte contari. De vegades, i són vegades imbècils. Perque la vida pot ser bonica, però a vegedes li falten oportunitats. Li sobren espills contraris.

I de vegades, senc...buit..absència de sentit, de sortida. Bloqueig. Em senc perduda. Però, quan em pasa això, pense, i de què servix compadir-se, pensar en lo que es pot arivar a “odiar” al món en eixe moment? Pensar que..què té sentit, que per a què? Pues servix per a torturar-se, per a amargar-se, i per a allargar eixa sensació. Perque de vegades, la vida, pot arrivar a ser tot lo agradable que tu li permetes. I si s'aconseguix això, s'aconseguix no sentir que el món et passa, i que tu eres un espectador, i és aleshores quan entres a participar, tu, personatge de la teua vida, i no públic d'una no vida. I si s'aconseguix això, no fa falta eixir de casa amb l'intenció de posar-se la màscara de l'alegria, perque ja la sents, perque no es màscara, i perque si arriva a ser-ho, és perque no has d'utilitzar-la. No hi ha per què per utlitzar-la.

De vegades, em senc fent equilibrs desequilibrats, i d'altres, senc els desequilibris, molt més equilibrats. És quan passa que pense, que, es va per la vida, però no es busca cap corda concreta, per caminar, i és quan, desequilibradament, es tria l'equilibri. D'altres, has localitzat una possible corda, però per molt que hi camines, no acoseguixes no caure i pegar-te d'osties, encara que aquestos fracasos equilibrístics siguen els que (masocament?) t'impulsen a tornar a pujar a la corda, a no arrivar de baixar.

I la realitat, passa a ser irrelitzada. I la irrealitat, real (de vegades).

Llum

"Últimas noticias del paraíso"

Fa uns dies buscava un llibre per deixar a un amic. Els meus gustos literaris de vegades són un tant incomprensibles. Tinc costum de llegir llibres que, depenent de com es miren, poden parèixer avorrits. No volia decebre l'amic en qüestió, així que em vaig esforçar en la recerca. Vaig trobar alguns de Haruki Murakami, Auster, Palahniuk,... i entre tot de noms estrangers vaig trobar "Últimas noticias del paraíso". Hem dol en l'ánima reconeriex-ho, però és un dels meus llibres preferits -d'entre tants-. I hem dol principalment perquè m'obligaren a llegir-lo a classe. I la professora no era, diga'm, la meua ànima bessona.

La novel·la parla d'un paradís un tant especial. Un paradís que portem tots dins del nostres cervells. El paradís propi, dels somnis, de la bellesa momentània del dia a dia. Parla de la vida, reflexions i infància d'un jove a una urbanització de les afores de Madrid. Una urbanització de cases relativament grans, piscines, amics, de vides còmodes. De gent que ha venut els somnis, per comprar un paradís que sempre pareix estar en un altre lloc. En comparació a tots ells, Fran no és ningú. No té un bon treball, no té estudis, no és cap geni, ni té cap gran oportunitat. Tampoc es creu especial, ni pretén ser-ho, ni somia massa. No és un jove que es revela contra el món dels adults. Però té una curiosa forma de observar el món. Un poc com un espectador, un poc com un savi. Però un savi d'aquells que no saben massa coses. Que simplement tenen la capacitat d'acceptar el món i deixar-se bressolar per les onades.

La vida de Fran està envoltada de fracassos. La seua vida mateixa podria considerar-se com a tal. De gent que renuncia i viu amb la renuncia a les esquenes com qui transporta un món. De gent a qui les grans qualitats, capacitats i ambicions els han portat a un forat negre. Al purgatori. Ens va descrivint les absències, les cases buides plenes de gent. La tendresa que sembla que solament es pot trobar entre els salts d'alegria dels gossos de la urbanització. Un estil poètic de vegades, però sobretot planer, directe, comprensible. L'autora -Clara Sànchez, per si algú vol saber-ho- o Fran, no sé a qui culpar, pot expressar en una frase raonaments que a mi m'han costat una vida d'aconseguir. I tot sembla natural, com si els pensaments manaren directament d'un cervell normal que torna amb autobús de la feina. Perquè no pot comprar-se un cotxe.

Fran treballa a un videoclub, mira pel·lícules, passeja amb gossos. Parla amb Alien, un personatge un tant curiós que solament podrà conèixer qui llegisca el llibre. També fa esport i despulla dues xiques alternativament. I sap que aprendrà xinés. I que algun dia rodarà un curt. I pràcticament res més.
Deixar-se portar, saber que hi ha alguna cosa que vols. Però no obsessionar-se. Deixar que siga la vida qui et vaja acostant als ports adequats.

Gala

"La vida es bella"

A la pel·lícula apareixen nazis. I jueus. I tothom sap que això no és una bona combinació. Així i tot, el títol no està fora de lloc en absolut. És una pel·lícula preciosa. Una historia d'amor a una petita ciutat italiana, als anys 30. Una xica bonica i un xic capaç de canviar el món. Guido Orefice és un dels personatges amb més personalitat que he tingut el plaer de conèixer mai. Desborda d'imaginació, als seus ulls sembla que el món és completament diferent. Al seu món per aconseguir a la xica que vol solament cal demanar-li-ho a la verge María. I la clau caurà del cel. I també caurà un gelat, i un capell sec. I les teories de la voluntat de Schopenhauer seran un conjur de màgia. I si vols tenir una cita amb ella solament has de tocar el clàxon i apareixerà miraculosament al teu cotxe. I si resulta que es va a casar amb un feixista n'hi ha prou a agafar el teu cavall verd i treure-la d'allí. I ningú diria mai que el cavall era verd perque els camises negres intentaven boicotejar-lo per ser jueu.

Poc després apareix el xiquet. També preciós. I no entén perquè a una tenda no poden entrar ni els jueus ni els gossos, i son pare decideix que a partir d'aquell moment les aranyes i els visigots no podran entrar a la seua llibreria.

El dia de l'aniversari del xiquet la música canvia. Llavors és quan el nostre personatge ha de transformar el món realment. Per salvar el seu fill Guido Orefice transforma un camp de concentració Nazi en un joc de punts, amb premi, diversió i regles incloses. Mentre el soldat de les SS explica per als nouvinguts que aquell que no obeisca rebrà un tir a la nuca, Guido tradueix per als italians que totes les vesprades es llegirà la classificació per un altaveu i que qui demane el berenar perdrà punts.

Guido sap que quan ja no queda res més la imaginació és un aliat molt poderós. Sap que el món no és, que el món s'interpreta. Que una visió original pot solucionar les coses, que si et posen un revólver a la nuca es pot viure de genolls i somiant en alçar-se. I que potser morirás pero mentrestant, pots ser feliç, perque possiblement tot siga un somni, i demà al matí quan t'alces tindràs cafè amb llet i galetes, i podràs fer-li l'amor a la teua dona.

Gala

Els edukadors

Els edukadors -amb aquest nom firmen-, són un grup de joves als que no els agrada com va el món, i volen canviar-lo. (No és cap novetat, tampoc). A una societat de l'abundància, del consumisme massiu, hi ha també qui critica, qui critica i actua. (Encara que d'aquest tipus de societat, la de l'abundància, no en forme part ni un 20% de la població del món). Ells en són un exemple (de criticadors), i el seu mètode d'actuació consta de dos passos. El primer, és reconèixer una injustícia, el segon actuar. Busquen una casa, una de les que solen tindre sistema de seguretat instal·lat, d'eixes alarmes que, (apareixen prou a pel·lícules (quan es tracta de cases)), fan soroll, i abans de que et done temps a trovar una porta, trap, ja ha arrivat la policia. -Un isquen amb les mans en alt i..caçat...- una casa amb jacuzzi, amb sauna, piscina particular, amb plantes de luxes, figures de porcellana. Entren a les cases, burlant el sistema alàrmic, quan els propietaris no hi son, i canvien els luxes de puesto, una màquina de música a la nevera, unes figuretes al vàter, una muntanya de cadires...i deixen una nota, que transmet un missatge semblant a “els dies d'abundància han acabat”. No furten. No agredeixen. Només volen espantar. Es claven a la seua intimitat, al seu “refugi”, a les seues propietats, i creen caos. Busquen espantar als rics, i que això siga un pas perque la riquesa del món siga justa.

L'incoformisme com a terme mitjà, com a terme mitjà fins a aconseguir fer de les injustícies, passat. (Una possible forta utopia, aquesta, per cert). Però que no és més fàcil ser conformista? Resulta deplorable que puga semblar que el motor del "món" són els diners. Pagar un pis, menjar, roba, entreteniment material, entrades, decoració, drogues, pagar vehicles, transport públic, pagar estudis, rentaplats, armaris, pagar per sobreviure (i per sobre viure? (de vegades)). “Puta ètica de petits burgesos. Competència, honradesa, valors familiars... Sigues puntual al treball, paga els teus impostos, no furtes a les tendes...tot el dia triturant-nos amb el mateix. Primer al col·legi, després per la tele, i per a què?”

Tindre diners, tot i que al ser "teus" et done el dret d'administrar-los com et vinga en gana, no va lligat a pagar per pagar, per reforçar eixe sentiment de superioritat, per emmascarar, per fer aparentar, perque sobren comoditats. Sembla que "la democràcia és la dictadura del capital"-diu un dels personatges-. I el inconformisme, també com a terme mitjà, perque amb el pas del temps, és possible que hom acave com a conformista, fa pena, però passa. Algú altre diu a la pel·lícula (no és que compartisca jo aquesta opinió (del tot)) que "algú menor de 30 i sense ideals no té cor. Algú major de 30 i amb ideals, no té cervell". I aleshores, és possible que “el que posseixes, acabarà per posseir-te”, i és llavors quan es cau a una presó d'objectes materials.

Llum