Teràpia de pel·lícula

En dies d'estudi pseudoobligatori, en els que fas per tancar-te a casa, perquè penses que eixint estudiaràs menys, i que pel fet de quedar-te, i reprimir les ganes de trobar aire no embassamat entre parets, en eixos dies, si aconseguiexes resistir les ganes d'anar fora, a l'exterior dels apunts, els llibres de classe o les fotocòpies, de vegades no aconseguiexes aguantar consumint i fent per assimilar eixa informació tot el temps que possiblement pretenies resistir. Però tu continues pensant, no, avui no isc. Aleshores penses, bé, potser una pel·lícula no li sentarà malament al meu cervell, i quan s'acave, continuaré estudiant. I passes a endinsar-te en un món de filmacions que pot arrivar a fer-te oblidar que cada minut d'imatges que passa, t'acosta al minut de tornar a posar-te a la feina.

El cas és que ahir posarem en pràctica eixa mena de desconnexió fílmica, una desconnexió també de casa, i eixirem, i entre d'altres coses, mirarem una pel·lícula. Amerrica. La veritat és que a mi m'abellia especialment vore l'última de Haneke, però eixa pel·lícula es mereix ser el postre, la celebració del final d'eixos dies tensos, que t'empincen el cap a la cadira d'estudi. Em va agradar, la pel·lícula d'ahir. Tracta el conflicte de Palestina, i les esperances d'individus que emigren per canviar, i aconseguir millora de vida amb el canvi. Emigren a Amèrica. Tot un somni, donades les circusmtàncies de Palestina. On el que abans eren minuts de trajecte per anar a la feina, pot convertir-se en un grapat d'hores, i fins i tot, pot retenir-te dies. O retenir-te. Imbecilitats d'humans.

La pel·lícula és un exemple de com, les persones, poden arrivar a sentir-se presoneres en el que consideren com al seu país, i encara que els agrada, per considerar-ho propi, o conegut, (jo no sóc massa defensora, -o directament no defenc-, de defensar cap territori com a propi, (tots estem de pas) però sí que hi ha espais als que acaves tornant, i eixa sensació coneguda, és com si t'abraçara, i et reconforta, d'altres, també t'abraça, però té punxes, i te'n vols anar. L'abraç dels protagonistes era dels que punxen i fan mal, era el seu com podria ser els de qualsevol que tinga que suportar les barbaritas que arriven a fer al món. El cas és que decideixen ser turistes dun país que no coneixien. I bé, a la pel·lícula es van succeint les seues aventures i desventures, les il·lusions desilusionades, la realitat no il·lusionada. Pense que dondaes les circumstàncies de Palestina, i les dificultats que pot suposar fer de la il·lusió per d'eixar de sentir-se presoners, una situació real més enllà de la imaginació, la pel·lícula no és gens dura. I ablana la transmissió.

Però el cas és que de la que jo volia parlar avui, és de Braindead, -o la meravellosa i "tan aconseguida equivalent” traducció Tu madre se ha comido a mi perro. La veritat és que ja fa anys des de l'última vegada que la vaig veure. Però em va parèixer molt genial. Es mereixia un puesto ací. La mosegada d'un micorata descobert durat una expedició científica arrenca la conversió en zombi d'una mare que estava, en eixos moments, espiant al seu fill. Al descobrir la seua conversió, ell tracta que la dona continue amb una vida d'humana, sense que ningú se n'adone de que no és sinó un zombi. La manté dintre de casa, però no aconseguix evitar que sa mare contagie a més gent. Obviament, és un zombi, i necessita alimentar-se com fan els zombis. I, com més va més, la casa va plenant-se de zombis, que ell s'esforça per amagar de la gent. Una centrifugadora de zombis, sang, vísceres, humor...que poden fer passar minuts divertits i entretinguts. I després, amb dosis de desconnexió, pot algú tornar a endollar-se la consciència estudiantil, i amb els ànims de la pel·lícula, continuar aprenent (continguts que van a exàmen).

Llum

Asfixia

És un bon títol per al llibre. Per dues coses: asfixiar-se es un dels excèntrics treballs del protagonista i perquè tot el llibre en general és una descripció d'un món asfixiant. El protagonista del llibre es diu Victor Mancini i és addicte al sexe. I va a teràpia. Però no creu en la teràpia. Solament és que el millor lloc per trobar algú amb qui follar és una sala on tots -i totes- són addictes al sexe. També treballa en un parc temàtic disfressat de granger. I va a visitar a sa mare a la residencia.

Victor és un fracassat. Estudiant de medicina fracassat. Un dia la seua mare es va posar malalta i ell va haver de pagar-li la residencia. La mare que havia convertit la seua infància en un seguit d'episodis extravagants i/o desastrosos. La mare activista anarquista que anava a la presó durant alguns mesos per canviar les etiquetes dels productes i deixava el seu fill en famílies d'acollida.

Victor és un fracassat. Però no més que tota la resta de persones. Ell simplement té l'amabilitat d'anar explicant-ho. Ens explica una perspectiva crua i pessimista. Un món de drogoaddictes, de gent protegida per unes normes que la condemnen a l’avorriment. Addictes als culebrons, a les aspirines. I quan la vida no et proporciona ja ningun al·licient, pots tenir un fill, per exemple.

L'autor, Chuck Palahniuk, és el mateix que el del club de la lucha -crec que d'Asfixia també hi ha una pel·lícula, però segons m'han dit no és massa recomanable, fan una adaptació còmica d'un personatge que estaria més pròxim al patetisme-. Els personatges també són similars en alguns punts. Ofereixen un món d'aïllament, de pèrdua de la identitat i del sentit. Personatges tocant fons. Els personatges que estaven baix quan els grans relats caigueren. Llibres aptes per a ser llegits per tot aquell que haja sentit que el món viu en una generalitzada decadència i que el millor seria deixar que efectivament s'enfonsara el vaixell, d'una vegada per totes.

Gala

La ciencia del sueño

He entrat ací amb la idea de dir alguna cosa sobre "Apocalypse now", però abans de parar-me a pensar com començar, la pensada irrealitat del món, m'ha fet recordar "La ciencia del Sueño". No té una trama especialment espectacular, o que cride l'atenció pel seu ingeni. Però és curiosa, i últimament hi pense.

Stephane sembla estar presoner dels seus somnis. És com si la fantasia li guanyara la partida hologràmica al que passa més enllà de la seua imaginació, quan està despert. És un personatge procliu a trovar-se, també, pres de les seues inseguretats. I s'imagina una vida que li agradaria, però la realitat no sempre és com ens agradaria que fora, és com és. El cas és que la pel·lícula és un seguiment de la seua suposada irrealitat barrejada en la seua realitat. Els seus desitjos es difuminen als somnis, i de vegades costa diferenciar què ha passat estant despert, i què estant dormit. I ell s'inventa una màquina, una màquina per fabricar aquestes situacions de fantasia, i així, ser testimoni no adormit del que li passa quan dorm. Un dels seus desitjos irralitzats que cobra força protagonisme a l'estat oníric és el no treball. Quan va anar a l'entrevista de feina, pensava, il·lusionat, que li encomanarien algún projecte important com a il·lustrador, però l'acaven contractant perquè s'enscarregue de fer un calendari - i la poca creativitat i la mecanització que li trova, fa convertir aquesta situació vital en un malson-.

Ficció real o realitat ficticia. Tampoc és tan extranyable que els confonga. És com si l'inconscient l'impulsara a crear-se una realitat amb els elements que configuren la seua vida de no ficció, i en ells sí que s'atreveix a canviar les situacions que no li agraden. Capaç. El cas és que no es pot dir que un arrive a despertar d'un somni. Però, fa falta? La seua vida es presenta com un joc. En realitat, no és necessari seguir al peu de la lletra aquella expressió que diu que, tard o d'hora, acaba arrivant un moment en el que cal posar els peus a terra. Només cal, si tu mateix, penses que fa falta. Perquè de vegades, és més divertit ser un satèl·lit. I eixes vegades poden ser el sempre, perquè el sempre, sempre és ara. Imprevisibilitat com a mode de vida.

No trove aquesta pel·lícula especialment grandiloquent. Té una trama sencilla i no em va deixar massa impactada. Però aconseguiex abordar eixa relació entre els somnis i els no somnis. Té algo. Supose que en part em va cridar l'atenció perquè presentava els somnis com a personatge important. És possible que també influira que el protagonista tinga afició pels invents. Una manera de plasmar l'imaginat en realitat. I, de vegades, funcionen.

Freud va dedicar en la seua obra un espai important a la interpretació dels somnis, on les emocions soterrades a la superficie de l'inconscient pujen a la superficie conscient, com a eco d'emocions i records, una irrelitat feta real, que de vegades surt mentre no estem desperts. Manifestadors d'algun desig per aquell que ho somia, però el desig sol aparèixer disfressat, es deforma, precissament perquè el somiador ho considera censurable per algun motiu. Els somnis com a via d'accés a l'inconscient. Eixa part que s'escapa de tot control. Però potser la seua curiositat, radique precissament en la dificultat d'interpretar-los, abans que es perden de tota situació de consciència. La sensació de l'etern espectador protagonista.

Llum

Clerks

Avui m'abellia parlar de Clerks. La vaig tornar a vore no fa massa, i em va tornar a fer passar una estona divertida. De vegades, es pot ser la persona més feliç mirant una pel·lícula amb algú. -I si tens gelat i cervessa que l'acompanye, no està de més.- Una tenda de barri i un videoclub. Eixe és l'escenari on transcorre gairebé tota la pel·lícula. I Dante i Randal són els individus que els mantenen en funcionament. Dues persones, dues vides, dues perspectives de la vida. I unes converses, que paguen la pena.

Dante s'alça cada matí per obrir la botiga. Té un treball, una nòvia, una vida. Però no és feliç. Pots tenir un plat, però de què serveix, si està buit. Com que no li agrada la seua situació, es dedica a lamentar-se. Es sent atrapat a la seua vida, i es pregunta per què la du, per què d'aquella manera. Es sent esclau al seu treball. Es com si fora un espectador, d'una vida que no li agrada. Però no és un espectador. És el protagonista, l'únic possible, si més no, directament. -Encara que siga l'últim que es puga necessitar-. Tot i sentir el seu microcosmos com a patètic, no fa res per anar-se'n. Incapaç. Potser perque es nega a acceptar la seua part de responsabilitat. I és precissament aquesta negativititat el que li costaria molt d'acceptar, perque si arribara eixe moment, se n'adonaria de que és d'ell mateix de qui depén, en certa mesura, decidir canviar, o romandre estàtic, en un món de lamentacions perennes.

Randal li dona un consell. Deuria cagar o eixir del vàter. Ell treballa al videoclub. -Cada vegada que mire Clerks, mentren ganes de treballar en un d'aquests puestos-. I encara que a simple vista la seua situació puga no parèixer tan diferent de la del seu amic i company de treball, la seua perspectiva de vida és prou diferent. Ell es mostra conforme amb el que té, accepta la seua situació, i la viu despreocupadament. Sap que si es tracatara de buscar culpables de per què és eixa la realitat, només es trobaria a ell mateix.

I també estan Jay i Bob, la seua filosofia de la vida, és....bé, és possible que ni ells mateixos en siguen conscients. (si és que algú ho és). Viuen. Encara que no entenguen perquès, tampoc es paren a qüestionar, i van fent. Són dos personatges que sempre estan. Amb converses el·loquents però sencilles. En realitat és mereixerien un comentari a banda.

De vegades, arriva un moment en el que sí et sents capaç, en el que t'arrisques, en el que penses que les fantasies, poden deixar de ser-ho, i és possible que, durant un temps, es convertisquen en una realitat, o aconseguisquen augmentar-te les il·lusions, joder, de vegades, eres feliç. Però, de vegades també, eixa esperança s'acaba. I aleshores, és com si la que havies pensat realitat, realitat que t'agradava de veres, amb la que estaves agust, i la que no t'importaria que es convertira en costum, te n'adones de que era mentida, tot una farsa. De vegades, et pareix, que només és massa tard. Aleshores, és quan tornes a no saber què fer.

De vegades, el món pareix massa extrany. És com una il·lusió òptica, passa la vida com si es tractara de irrealitat. Potser és el que passa, quan la terra folla amb l'univers.

Llum

"Una noche en la Ópera"

Jo deuria tenir uns 9 o 10 anys, o potser menys. Ma mare va vindre de València i va portar la pel·lícula. En una cinta de vídeo, tecnologia paleolítica encara. No teníem massa pel·lícules pròpies, anàvem al videoclub. I la televisió estava restringida. "Una noche en la Ópera" es va convertir ràpidament en el nostre passatemps preferit -meu i de la meua germana-. La veiem una vegada i un altra. Érem de risa fàcil. I acabavem la peli en estat de xoc, marejades de tant de riure. Després d'una en venia una altra, aquells homenets graciosos no paraven mai. Aprenguérem els diàlegs de memòria. La pel·lícula sencera, incloent les cançons en italià i les advertències legals.

Recorde una discussió especialment emblemàtica, que pot revelar el nostre grau d'addicció a la pel·lícula. Durant la primera escena el cambrer crida a Groucho, ell, fart de tant d'escàndol, el fa callar i acte seguit la srta Calypool el reconeix i el torna a cridar. Llavors ell diu "te he reconocido pillastre" o "te he reconocido pollastre". Sempre ho discutíem, passàvem la cinta avant i arrere, però mai aconseguirem aclarir-ho -si algú volguera entrar en la nostra discussió està convidat a votar per una de les dues opcions-. Amb el temps va disminuir la freqüència de visionat. Però seguia tenint la mateixa gràcia que al principi. Recorde el dia que vaig entendre que "la parte contratante" és una de les persones que signa el contracte.


Al llarg de la meua vida he vist moltes pel·lícules gracioses. Però cap com aquella. Ni les altres dels germans Marx. Ni tota la ironia, l'ingeni i l'agudesa del món m'han fet passar tan bons moments. 10 anys, o 10 més. Poc importa, són per a tot tipus de públic. Les seues cares són còmiques, els seus gestos són increïbles. Apenes necessiten un argument i, així i tot, no tens la sensació d'estar veient a un pallasso estúpid. Un dels millors records de la meua infància i una de les millors pel·lícules que mai he vist. La millor manera de passar un parell d'hores sent feliç.

Gala

La música del Azar

Provablement Paul Auster siga un dels meus escriptors preferits. Totes les seues novel·les tenen algun d'aquells punts que et fan deixar el llibre, amb el dit entre les pàgines, i parar-te a reflexionar. Al mateix temps ni són massa pessimistes ni massa moralistes. És la combinació perfecta, un gran missatge sense arribar a perdre la diversió o potser és just el contrari: diversió amb alguna cosa de contingut. El que sí que resulta difícil és escollir la meua novel·la preferida.

He triat "la música del azar" perquè és la més inquietant. Comença com una novel·la de carretera. Amb un home que recorre amb cotxe els Estats Units. El principi és bonic. I interessant. I amb un toc de la típica xarrameca que acompanya els viatges solitaris i llargs. Com si inevitablement mentre el paisatge canvia els idees anaren corrent pel teu cap. No hi ha res millor a fer. A més les causes de l'inici del viatge són una mica traumàtiques. Com ho solen ser els viatges sense planificació de les novel·les. Com una espècie de fugida a la desesperada.

Llavors comença la historia inquietant. Tot comença a complicar-se i poc a poc hi ha alguna cosa que t'arrossega. Sense adonar-te'n et va portant a un univers paral·lel on resulta impossible distingir entre la realitat i l'absurd. No és com allò que diuen realisme màgic, on estan les parts inventades i les reals, on la ficció absurda i la narració de fets realistes, es junten però no arriben mai a mesclar-se. Auster et porta a un joc paranoic, a un passadís sense sortida de conspiracions. A un món on sembla que la nostra realitat és tan collonudament absurda que pareix inversemblant. Cap altre autor m'ha fet passar tanta por. Por de que algun dia puga despertar i adonar-me de que la realitat i l'absurd estan més pròxims del que jo pensava i em poden atrapar i perseguir-me com en un malson. Recorda un poc al Proceso de Kafka. Però Kafka era un poc més pesat. També allí vaig viure una espècie de malson.

Resulta difícil explicar la sensació. Hi ha pocs llibres que transmeten una cosa així. La trilogia de Nova York n'és un altre. És com si algú et demostrara que el país de les meravelles d'Alicia no està en el seu cap. Com si algú et mostrara la porta i realment pogueres sentir el tacte del pom a les teues mans. I realment fa por.

Gala

Matrix

Alguna vegada has tingut un somni que sembla real? Què passaria si passares molt de temps dintre d'aquell somni? Com el diferenciaries de la realitat? Descartes ja s'ho preguntava. I la seua resposta va ser que Déu era bo, existia i mai permetria que allò que ens pareixia real no ho fora. Amb el temps els filòsofs van anar adonant-se de que la seua demostració de la existència de Déu mesclava conceptes i queia en alguna contradicció. Però això ara no ve al cas. El que sí ve al cas és que la pregunta segueix sense resposta. I una de les múltiples funcions del cine consisteix en imaginar respostes. Posem-li tecnologia als somnis: per a que volem somiar si podem connectar el nostre sistema nerviós a un programa d'ordenador que ens envie senyals directament al cervell?.


Matrix és una gran idea. Una idea brillant. Connectar persones a ordenadors i dissenyar-los la realitat a plaer. Però no com als videojocs, on hi ha una pantalla que separa el joc de la realitat. La sensibilitat a Matrix està controlada. Si ensopegues contra una paret virtual Matrix enviarà una senyal al teu cervell i rebrás una bona hòstia. Matrix és el món que ha segut posat davant dels nostres ulls per a ocultar-nos la realitat. La realitat és que som esclaus, hem nascut en una presó que no podem assaborir, ni olorar, ni tocar, una presó per a la nostra ment. Si per real entenem allò que podem sentir, assaborir, olorar, la realitat podrien ser senyals elèctriques enviades al nostre cervell. Matrix és control, un món dissenyat per mantenir als humans sota control i poder utilitzar-los com a font d'energia. Font d'energia per a màquines, per a la intel·ligència artificial. Segons la pel·lícula se'ns cultiva com si forem tomàques.

Al marge de les possibles interpretacions més profundes -allò de la presó per a la ment sempre m'ha sonat a l'opi del poble- hi ha alguns punts de la trilogia que sempre m'han atret. Un és la possibilitat d'endollar un cervell a un ordenador -qui poguera tenir una entrada USB al crani i descarregar-se directament el manual de dret a la carpeta de coneixements propis-. Poder dissenyar no solament una cosa per a mirar, una pantalla d'ordenador, un quadre, sinó totes les sensacions. I això em porta al segon punt: una conversa entre l'agent Smith i Cifra, el traïdor dels tripulants de la nau de Morfeo. Cifra traeix als seus companys a canvi de la reinserció en Matrix. Perquè la ignorància és la felicitat.


La pregunta que naix de tot açò és la següent:La pastilla roja o la blava? Per a que lluitar contra un exèrcit robòtic si al cervell de la humanitat ja se li subministra un succedani de vida? Sent sincers, quanta gent preferiria la realitat? -i que ningú conteste els treballadors de la fàbrica xinesa de Nike-.

Gala