Blade Runner

Al llegir l'entrada de Gala, m'han entrat ganes de parlar sobre algún llibre de cyberpunk, però no he sabut quin triar. No és que tinga un ventall molt ampli de lectures d'aquest gènere, però des del dia que el vaig descobrir directament, va aconseguir captar la meua atenció, em van entrar ganes de llegir més històries, -que, de vegades, tenen més de realitat que de ficció-. Móns disotòpics, personatges que es caracteritzen per viure al marge de la societat, intel·ligències artificials, tecnologia avançada, cibernètica, robots, desventures... El cas és que m'ha fet pensar en Blade Runner. Una pel·lícula que no s'allunya massa d'aquest subgènere, on l'escenari és també una disotopia. Una pel·lícula de les que s'ambienten en el futur. Un futur, al que, d'arrivar, les més de les vegades, te n'adones de que no és el futur. Te n'adones, que el futur ja no és lo que era. Que el futur (només?) és com és.

Els replicants nexus 6 estan condemnats a mort, perque es crearen com a esclaus, però poden arrivar a sentir, i, a qui li agrada l'esclavitud forçada? Són éssers virtuals que fan de còpia dels humans, que han estat creats pels humans. Són més forts. Són més àgils. I aconseguiexen igualar el nivell d'intel·ligència dels seus creadors. En un principi s'utilitzaren per a colonitzar altres planetes, - per a estalviar, d'alguna manera, treball als humanoides-, però, alguns, es revelaren de forma violenta, i a un Los Angeles de 1919, els Bade Runner van a la caçera dels replicants. Al seu extermini, li diuen retir. Però, fins a quin punt són màquines els replicants, si tenen sentiments. El seu temps d'existència està programat. Duraran 4 anys des del dia de la seua creació. I l'absència de records propis, la falta de costums practicades, els fa, de vegades, trobar-se perduts.

Em va agradar molt quan la vaig vore per primera vegada. I avui, me n'he enrcordat. Són curioses, les pel·lícules, poden fer-te passar una estona agradable (o no), i, de vegades, passar a ser recordades, les arxives, d'altres, simplement, passen, i d'altres, no arrivaran a ser vistes. Pots recórrer a elles per tractar de desconnectar, per descobrir nous móns. Però aquesta és una de les que s'em van quedar, durant un temps, després va anar desfragmentant-se mentalment, amb recordades esporàdiques en les que, com avui, m'han entrat ganes de tornar a vore-la.

Els replicants volen respotes, d'on venen, a on van, quan de temps els queda. Preguntes, aquestes, que també pot fer-se una persona qualsevol. Però els humans, per força, tenim incertesa, o no certesa sobre tot. Els nexus 6, poden saber un dels aspectes sobre els que les persones no solem tindre control, el seu final està preestablet des del dia de la seua fabricació. I no és gaire extranyable que els intrigue descobrir el quan. Volen saber-ho i tractar d'allargar la seua vida. Però, de totes maneres, la idea d'eternitat és prou.. il·lusòria. Etern, és el que no té principi, ni final. En tot cas, podrien buscar ser eviterns.

Epicur recomanava, “acostumar-se a la idea que la mort no ens afecta en abslut, perque tot bé i tot mal resideixen en la sensació, i la mort és privació de sensació. Viure, no té res de terrible, per a qui ha assumit de debó que no i ha res de terible en no viure. És un beneit qui diu que li fa por la mort no perque patirà quan arrive, sinó perque pateix sabent que arrivarà”. I la por és, precissament, una sensació que no poden arrivar a tenir els replicants.

Perque tots els moments es perdran en el temps. Què es guanya en pensar-ho? Perdre'ls abans de que arriven a estar per a poder perdre's, tal volta.

Llum