martes, 27 de octubre de 2009

"Un món feliç" (?)

Alfas, Betas, Omegas, Deltas i Epsilones es dirigeixen mecànicament al seu lloc de treball, mentre un grup de xiquets adormits escolten la reiteració d'un mateix missatge que els condiciona la que serà la seua conduta. Reben lliçons d'higiene i sociabilitat, de consciència de classe i de vida eròtica. A la Sala de Fecundació, on individus en massa són concebuts en provetes, es determina quina serà la funció de cadascú a la societat. Tot el món ha de ser feliç. Mantenir-se ocupat amb l'objectiu de no pensar. Desfer-se de tot el que puga ser desagradable, en lloc d'aprendre a suportar-ho. I si apareix qualsevol signe de malestar, grams de soma són consumits. I amb ells, torna la despreocupació.


Un món feliç. Així és com Adolf Huxley va nomenar aquesta visió del món. Al 1931, va posar per escrit la seua percepció sobre el futur en aquest llibre. En ell, va concebre una societat utòpica, on l'objectiu dels seus habitants era l'estabilitat social. Només està permés ser feliç. I tota persona que es qüestione la felicitat, tota persona que pense, que mostre alguna senyal de desacord amb el sistema establert, serà concebuda com a perill, se li acusarà d'absurda. Perque, en un món feliç, tot ha d'encaixar. Les persones són engranatges productius, on la seua possible "llibertat" ha estat negada per tal de garantir l'organització de la societat, una organització que proporciona estabilitat, i on no pot haver cap "peça" que demostre indicis de pretendre trencar eixa closca preconfigurada.




Huxley imagina un món de ficció, on els individus resten empresonats a la seua esclavitud, sense tindre'n coneixença. -Ja Plató descrivia, al seu mite de la caverna, un grup de gent que, tot i ser esclaus, eren feliços a la seua pròpia presó-. Ho va concebre com a possibilitat de societat futura, una utopia, o tal volta siga més semblant a una disotopia, on la societat democràtica no és més que una coberta de la dictadura. On la gent actua perque així ho ha de fer, anul·lada la seua capacitat de discussió, on és preponderant l'estabilitat econòmica, i l'important a les persones és que siguen productives (és per això que es conceben). Mentre actuen segons la seua predestinació, seran feliços. Un món d'individus empresonats a una societat que els condiciona.


- "¿Te sentó mal algo que comiste?"
- "Sí, comí civilización".


Llum

"Lo mejor que le puede pasar a un cruasán"


Encara no tenia quinze anys quan vaig veure la pel·lícula per primera vegada. Evidentment em va produir un gran impacte -si no haguera estat així, no li dedicaria un entrada en el blog 4 anys després- . Des d'aquell moment es va convertir en una palanca recurrent per accionar reflexions diverses. No parle ja d'interpretació o de qualitat de la pel·lícula, temes sobre els que no m'acabe de sentir còmoda opinant. Parle del personatge, el protagonista, Pablo José Miralles, interpretat per Pablo Carbonell.
Filòsof i fill de família adinerada, és l'existencialisme en el seu estat més pur. El millor que li pot passar a un croissant és que l'unten amb mantega i se'l mengen per desdejunar. De la mateixa manera, el protagonista reflexa durant l'hora i mitja d'imatges, com d'innecessàries resulten una part important de les aspiracions habituals -parella estable, família, treball ben remunerat, salut, caps i empleats...-. El millor que li pot passar a un croissant és que se'l mengen i a una persona que aprenga a disfrutar de la vida sense deixar-se atrapar per responsabilitats supèrflues. No complicar-se la vida, no assumir responsabilitats i sobretot, intentar pensar el mínim possible.
Amb un protagonista com aquest la pel·lícula es compon entre drogues, alcohol, putes, escenes de bar de barri i comentaris enginyosos. Té una certa trama policíaca que, encara que sempre queda en segon plànol, li imprimeix al llargmetratge una certa intriga. I la resta, una possible vida d'el fill menut d'una família adinerada que ha aprés a assaborir els plaers de la vida al marge de pares i germans, i que, per una d'aquelles casualitats, acaba trobant "La Fortaleza", una espècie de paradís existencialista al cor mateix de Barcelona.

Gala

viernes, 23 de octubre de 2009

Declaració d'intencions

Tal com es pot deduir del títol no tenim un propòsit clar a l'hora de publicar entrades. Escrivim perque ens agrada i pensem perque no tenim res millor que fer. Aquest blog és el resultat d'hores de vida infructuoses. Un recull de retalls de pensaments absurds i històries paral·leles. De vegades intentarem parlar sobre històries d'altres persones, cine o lectures diverses. De vegades només oferirem un punt de vista del món que ens envolta. Tractarem temes que ens interessen, encara que no tenim molt clar que et vagen a interessar a tu. Però farem el que podrem.


Llum i Gala