S'acaba (?)

I de sobte, “ eixe quasi tot” que tant t'agradava s'acaba definitivament. No era tot, perque no creus en que siga possible arrivar a un tot (complet), però, al menys, aconseguia omplir-te prou. I ja no està. Ja no estarà. Al que t'havies estat aferrant, d'alguna manera, i el que d'alguna manera sabies que no podia aferrar-se a tu, que s'acabaria perdent, que t'acabaries perdent, però volies evitar que el pas del temps t'acostara a eixa fi, que posara una fi concreta. I ara, ha arrivat. I et passa, que no saps com acceptar-la.

No estàs arrepentida d'haver conegut això que ara, ja no és. D'haver-te deixar arrossegar, per tu mateixa, per això, però et preguntes si hi ha sortida, més enllà de la sortida d'alguna cosa de la que no volies eixir. Saps que tires en falta eixa ara acabada situació. -Però si pots tirar-la en falta, és perque ha valgut la pena-. I saps, que et falta alguna cosa. Un “algo”, un “algo” que en certa mesura també et faltava mentre suposadament ho tenies, suponc que perque sabies, més enllà de que no era definitiu, que el seu final estava preconfigurat. No és com, quan t'embarques en alguna cosa que t'agrada i, saps que es possible que no siga per a sempre (què ho és), és..com si ja des del principi, fores conscient de la seua finitud. I això et dona, et donava, vertigen. Però és eixe vertigen el que mou, perque no deixes de voler llançar-te, però no acabes de llançar-te per, possiblement, por, ja no sentiries més eixa intriga per la sorpresa del desconegut.

Poc més. Supose que et costa decidir, perque en certa manera, encara que decisió tancada orientada per la desorientació de tindre entre què triar, saps que només depén de tu, i tu no confies en tu mateixa, no per a eixa decisió. I aleshores, es cau a un forat de vertigen, que t'arrastra a fer alguna cosa, però que no acaba de trovar eixa cosa que et dona ganes de fer-la. Ganes, fan falta ganes. I si s'aconseguiexen, t'agrada el que estàs fent. Però més que tractar-se de que t'agrade el que fas, és recomanable, necessites, trobar “algo” que t'agrade fer. Sentiment d'espècie de decepció barrejada amb inutilitat, però si em pare a pensar-ho, només hi ha bloqueig, i el bloqueig fa que em tanque al món exterior, qualsevol actuació que no siga pensar eixe sentiment costa massa, i per això el bloqueig, encara que mentrestant el món puga seguir aportant.

Si rentes de carbó un mocador, amb aigua i productes de no taques, no aconseguiràs que el mocador i el carbó continuen existint, independents, perque, pel que siga, no et fa sentir bé vore-los junts. Aconseguiràs que només el mocador continue. El carbó desapareixarà.

I, de vegades, te n'adones, de que, el que hi havia, ho vas perdre buscant un posible res.

Llum