Reflexions irreflexives d'un divendres

I un dia te n'adones de que, bé, suponc que ja ho sabies, però, te n'adones de que has estat fent el parra. O de quant ho has estat fent. Tal volta més que adonada repentina, siga pensament aturat. De vegades, parlem de lo boniques que són unes sabatilles, una foto, un dibuix, un llibre, una pel·lícula, de les ganes que tenim d'anar a un concert, de vegades parlem de les poques ganes de fer un exercici, un treball, del fred que fa, i la gelor de les mans, de vegades, i ho fem, perque ens agrada, perque és de veres que ho pensem, encara que de vegades el que estem pensant (a més) siga lo molt que volem vore a una persona, la inutilitat d'estudiar eixa carrera, el que ens agrada el fred, les ganes que tenim daprendre, lo que estimem a eixa persona, la relativitat de la vida, de vegades. Altres vegades, transmetem indiferència, que oculta una de les més importàncies. I esta és una de les vegades, que pense, com més altament idiotes. Però de vegades, no s'aconsegeix expresar el que passa, el que passa per i no pel cap. I es parla de que fa gana, o l'imbècil que ens cau el que siga, encara que també passe pel cap, però possiblement només pel cap.

Es com si ens reflexarem en un espill, per darrere, sense aconseguir vore el reflexe. Un espill que li pega la volta al que es reflexa. Un espill que fa d'ocultor, però que xiscla l'efecte contari. De vegades, i són vegades imbècils. Perque la vida pot ser bonica, però a vegedes li falten oportunitats. Li sobren espills contraris.

I de vegades, senc...buit..absència de sentit, de sortida. Bloqueig. Em senc perduda. Però, quan em pasa això, pense, i de què servix compadir-se, pensar en lo que es pot arivar a “odiar” al món en eixe moment? Pensar que..què té sentit, que per a què? Pues servix per a torturar-se, per a amargar-se, i per a allargar eixa sensació. Perque de vegades, la vida, pot arrivar a ser tot lo agradable que tu li permetes. I si s'aconseguix això, s'aconseguix no sentir que el món et passa, i que tu eres un espectador, i és aleshores quan entres a participar, tu, personatge de la teua vida, i no públic d'una no vida. I si s'aconseguix això, no fa falta eixir de casa amb l'intenció de posar-se la màscara de l'alegria, perque ja la sents, perque no es màscara, i perque si arriva a ser-ho, és perque no has d'utilitzar-la. No hi ha per què per utlitzar-la.

De vegades, em senc fent equilibrs desequilibrats, i d'altres, senc els desequilibris, molt més equilibrats. És quan passa que pense, que, es va per la vida, però no es busca cap corda concreta, per caminar, i és quan, desequilibradament, es tria l'equilibri. D'altres, has localitzat una possible corda, però per molt que hi camines, no acoseguixes no caure i pegar-te d'osties, encara que aquestos fracasos equilibrístics siguen els que (masocament?) t'impulsen a tornar a pujar a la corda, a no arrivar de baixar.

I la realitat, passa a ser irrelitzada. I la irrealitat, real (de vegades).

Llum