Per a què?.. I per a què no?

Avui he passat una estona al "riu". M'abellia anar a un puesto que no estiguera ofegat per eixa llum prefabricada que sembla lluitar per guanyar-li protagonisme a la que es cola per les finestres. M'abellia allunyar-me un temps d'eixa sensació d'estar empresonada. I des d'on era, tractant de llegir, i no només de tragar paraules de tinta, m'arribava la remor d'una conversa de dos algús desconeguts. Un gos corria en el que semblava un intent de casera de l'aire, mentre la persona que anava amb ell, restava, esperant, supose, a que l'animal fera els seus exercicis diaris. I no gaire més tard, ha arrivat un altre grup de persona i gos. El primer punt de coneixença entre les dues individues ha sigut "Tranquila, no fa res", "Aquest tampoc fa res". (Jo mentre es saludaven a la manera que em pense és força habitual entre "amo" de gos, tractava d'imaginar-me a un animal que no feia res, -a eixos dos animals sense fer res-, però sempre acabaven menejant-se). El cas és que alliberats els gossos (que no fan res) de les cordes que els lligaven a les individues, han començat una persecusió col·lectiva. I el que les persones s'han anat dient ha quedat soscavat pel que deia la tinta del paper que suposadament havia de llegir. Tot i que mentre ho feia, em preguntava, per a què. Jo continuava tractant d'assimilar lectures pseudoobligatòries, mentre les dues persones, com per una mena d'acord pactat sense necessitat de mots, han decidit anar-se'n d'allà. Els dos gossos han tornat a estar sota el control de la corda, i elles han començat a parlar d'una altra possible trobada. Però jo em preguntava si es tornarien a creuar algun dia. O si la seua no havia estat sinó una d'eixes coincidències que es caracteritzen (per dir-ho d'alguna manera) perque no es tornen a juntar en les "mateixes" coordenades d'espai i temps a éssers diferents. És possible que elles també ho saberen. Els gossos es resistien a marxar. Jo estava farta d'eixe text, i el soroll d'un rellotge de carrer m'ha fet recordar que era temps de tornar a classe.

M'he n'he anat del riu xafant fulles caigudes. Perque m'abellia. Perque m'agrada el soroll que fan. I mentrestant, pensava en absurditats, en possibles explicacions a misteris quotidians, en situacions il·lògiques, en ganes de fugir de les hores de tancament que em quedaven, en paranoies diverses, desequilibris, moments desordenats. La gent va i ve pels carrers. Miren de vegà' en quan els rellotges, com demanant-los, desesperats, en un codi confidencial, que els anuncien que ha arrivat algun hora concreta. L'ambient és de cotxes i finques, adoquins, carretera, trànsit, semàfors que tracten d'ordenar eixa circulació de gent anònima transportadora i transportada per màquines a motor.

El comentari d'una sèrie de sentències ha ocupat una de les classes. M'he tornat a preguntar quin era el sentit de restar allí aseguda. La lectura d'algun d'eixos fulls "informava" dels perjuís que unes persones, de les que en diuen famoses, havien "patit" per tractar amb bous (bé, per maltractar-los, diria jo). I mentre parlaven sobre qui tenia raó a les demandes, jo sentia ràbia. Ràbia contra eixes matances d'animals que han estat criats per a crear espectacle, un espectacle cutre. Ràbia al pensar en una plaça de gent que s'emociona quan un individu que treballa d'assassí a sou, li clava una vara a un ésser que resta empresonat. Serà menjar d'humans, trofeu de torers, entreteniment de gent que paga per a vore com agonitza. Aplaudeixen quan el bou xiscla de dolor. Això vol dir que el matador ha fet bé la feina. Un animal salvatge, en diuen, jo em pregunte, què és més salvatge, tractar de sobreviure al medi, o destrossar el medi per viure.

La primera classe del dia ha estat lògica. Sincerament, em sentia inútil. Des del seient on estava pensava en situacions que no tenien lògica (tampoc és que se la buscara). I mentre mirava la pissarra, per tractar d'entendre alguna cosa, m'he topat amb tres interrogants. Estaven baix d'una equació resolta, com escaladors que es deixen caure per una muntanya pedregosa, aferrats a una corda que no s'aferra. El cas és que mentre era asseguda allà, interrogants que no eren a la pissarra em dificultaven "entrar" en la comprensió del que explicava el mestre. I em preguntava què feia allà. Quin sentit tenia. Però en certa manera no buscava la resposta. Supose que serien pensaments il·lògics. I als escaladors els ha desaparegut la corda, i també la muntanya ha anat quedant difusa, i ells pujaven, i baixaven, mentre restaven "estàtics", perque no deixaven aquella muntanya. De vegades sentien vertigen, però eixe vertigen, en certa mesura, els cridava, els impulsava a seguir, els atreia. Els portava, encara que no sabien, on anaven.

Llum