Encara no tenia quinze anys quan vaig veure la pel·lícula per primera vegada. Evidentment em va produir un gran impacte -si no haguera estat així, no li dedicaria un entrada en el blog 4 anys després- . Des d'aquell moment es va convertir en una palanca recurrent per accionar reflexions diverses. No parle ja d'interpretació o de qualitat de la pel·lícula, temes sobre els que no m'acabe de sentir còmoda opinant. Parle del personatge, el protagonista, Pablo José Miralles, interpretat per Pablo Carbonell.
Filòsof i fill de família adinerada, és l'existencialisme en el seu estat més pur. El millor que li pot passar a un croissant és que l'unten amb mantega i se'l mengen per desdejunar. De la mateixa manera, el protagonista reflexa durant l'hora i mitja d'imatges, com d'innecessàries resulten una part important de les aspiracions habituals -parella estable, família, treball ben remunerat, salut, caps i empleats...-. El millor que li pot passar a un croissant és que se'l mengen i a una persona que aprenga a disfrutar de la vida sense deixar-se atrapar per responsabilitats supèrflues. No complicar-se la vida, no assumir responsabilitats i sobretot, intentar pensar el mínim possible.
Amb un protagonista com aquest la pel·lícula es compon entre drogues, alcohol, putes, escenes de bar de barri i comentaris enginyosos. Té una certa trama policíaca que, encara que sempre queda en segon plànol, li imprimeix al llargmetratge una certa intriga. I la resta, una possible vida d'el fill menut d'una família adinerada que ha aprés a assaborir els plaers de la vida al marge de pares i germans, i que, per una d'aquelles casualitats, acaba trobant "La Fortaleza", una espècie de paradís existencialista al cor mateix de Barcelona.
Filòsof i fill de família adinerada, és l'existencialisme en el seu estat més pur. El millor que li pot passar a un croissant és que l'unten amb mantega i se'l mengen per desdejunar. De la mateixa manera, el protagonista reflexa durant l'hora i mitja d'imatges, com d'innecessàries resulten una part important de les aspiracions habituals -parella estable, família, treball ben remunerat, salut, caps i empleats...-. El millor que li pot passar a un croissant és que se'l mengen i a una persona que aprenga a disfrutar de la vida sense deixar-se atrapar per responsabilitats supèrflues. No complicar-se la vida, no assumir responsabilitats i sobretot, intentar pensar el mínim possible.
Amb un protagonista com aquest la pel·lícula es compon entre drogues, alcohol, putes, escenes de bar de barri i comentaris enginyosos. Té una certa trama policíaca que, encara que sempre queda en segon plànol, li imprimeix al llargmetratge una certa intriga. I la resta, una possible vida d'el fill menut d'una família adinerada que ha aprés a assaborir els plaers de la vida al marge de pares i germans, i que, per una d'aquelles casualitats, acaba trobant "La Fortaleza", una espècie de paradís existencialista al cor mateix de Barcelona.
Gala
Pendiente, pendiente...¬¬
ResponderEliminarHe tenido que encontraros buscandoos en google, ya os vale, avisad de que tenéis blog! xD