Fa uns dies buscava un llibre per deixar a un amic. Els meus gustos literaris de vegades són un tant incomprensibles. Tinc costum de llegir llibres que, depenent de com es miren, poden parèixer avorrits. No volia decebre l'amic en qüestió, així que em va
ig esforçar en la recerca. Vaig trobar alguns de Haruki Murakami, Auster, Palahniuk,... i entre tot de noms estrangers vaig trobar "Últimas noticias del paraíso". Hem dol en l'ánima reconeriex-ho, però és un dels meus llibres preferits -d'entre tants-. I hem dol principalment perquè m'obligaren a llegir-lo a classe. I la professora no era, diga'm, la meua ànima bessona.
La novel·la parla d'un paradís un tant especial. Un paradís que portem tots dins del nostres cervells. El paradís propi, dels somnis, de la bellesa momentània del dia a dia. Parla de la vida, reflexions i infància d'un jove a una urbanització de les afores de Madrid. Una urbanització de cases relativament grans, piscines, amics, de vides còmodes. De gent que ha venut els somnis, per comprar un paradís que sempre pareix estar en un altre lloc. En comparació a tots ells, Fran no és ningú. No té un bon treball, no té estudis, no és cap geni, ni té cap gran oportunitat. Tampoc es creu especial, ni pretén ser-ho, ni somia massa. No és un jove que es revela contra el món dels adults. Però té una curiosa forma de observar el món. Un poc com un espectador, un poc com un savi. Però un savi d'aquells que no saben massa coses. Que simplement tenen la capacitat d'acceptar el món i deixar-se bressolar per les onades.
La vida de Fran està envoltada de fracassos. La seua vida mateixa podria considerar-se com a tal. De gent que renuncia i viu amb la renuncia a les esquenes com qui transporta un món. De gent a qui les grans qualitats, capacitats i ambicions els han portat a un forat negre. Al purgatori. Ens va descrivint les absències, les cases buides plenes de gent. La tendresa que sembla que solament es pot trobar entre els salts d'alegria dels gossos de la urbanització. Un estil poètic de vegades, però sobretot planer, directe, comprensible. L'autora -Clara Sànchez, per si algú vol saber-ho- o Fran, no sé a qui culpar, pot expressar en una frase raonaments que a mi m'han costat una vida d'aconseguir. I tot sembla natural, com si els pensaments manaren directament d'un cervell normal que torna amb autobús de la feina. Perquè no pot comprar-se un cotxe.
Fran treballa a un videoclub, mira pel·lícules, passeja amb gossos. Parla amb Alien, un personatge un tant curiós que solament podrà conèixer qui llegisca el llibre. També fa esport i despulla dues xiques alternativament. I sap que aprendrà xinés. I que algun dia rodarà un curt. I pràcticament res més.
Deixar-se portar, saber que hi ha alguna cosa que vols. Però no obsessionar-se. Deixar que siga la vida qui et vaja acostant als ports adequats.
ig esforçar en la recerca. Vaig trobar alguns de Haruki Murakami, Auster, Palahniuk,... i entre tot de noms estrangers vaig trobar "Últimas noticias del paraíso". Hem dol en l'ánima reconeriex-ho, però és un dels meus llibres preferits -d'entre tants-. I hem dol principalment perquè m'obligaren a llegir-lo a classe. I la professora no era, diga'm, la meua ànima bessona.La novel·la parla d'un paradís un tant especial. Un paradís que portem tots dins del nostres cervells. El paradís propi, dels somnis, de la bellesa momentània del dia a dia. Parla de la vida, reflexions i infància d'un jove a una urbanització de les afores de Madrid. Una urbanització de cases relativament grans, piscines, amics, de vides còmodes. De gent que ha venut els somnis, per comprar un paradís que sempre pareix estar en un altre lloc. En comparació a tots ells, Fran no és ningú. No té un bon treball, no té estudis, no és cap geni, ni té cap gran oportunitat. Tampoc es creu especial, ni pretén ser-ho, ni somia massa. No és un jove que es revela contra el món dels adults. Però té una curiosa forma de observar el món. Un poc com un espectador, un poc com un savi. Però un savi d'aquells que no saben massa coses. Que simplement tenen la capacitat d'acceptar el món i deixar-se bressolar per les onades.
La vida de Fran està envoltada de fracassos. La seua vida mateixa podria considerar-se com a tal. De gent que renuncia i viu amb la renuncia a les esquenes com qui transporta un món. De gent a qui les grans qualitats, capacitats i ambicions els han portat a un forat negre. Al purgatori. Ens va descrivint les absències, les cases buides plenes de gent. La tendresa que sembla que solament es pot trobar entre els salts d'alegria dels gossos de la urbanització. Un estil poètic de vegades, però sobretot planer, directe, comprensible. L'autora -Clara Sànchez, per si algú vol saber-ho- o Fran, no sé a qui culpar, pot expressar en una frase raonaments que a mi m'han costat una vida d'aconseguir. I tot sembla natural, com si els pensaments manaren directament d'un cervell normal que torna amb autobús de la feina. Perquè no pot comprar-se un cotxe.
Fran treballa a un videoclub, mira pel·lícules, passeja amb gossos. Parla amb Alien, un personatge un tant curiós que solament podrà conèixer qui llegisca el llibre. També fa esport i despulla dues xiques alternativament. I sap que aprendrà xinés. I que algun dia rodarà un curt. I pràcticament res més.
Deixar-se portar, saber que hi ha alguna cosa que vols. Però no obsessionar-se. Deixar que siga la vida qui et vaja acostant als ports adequats.
Gala
per a ser un llibre que t'han manat llegir en classe té pinta d'estar bé, que els que m'enviaven a mi solien ser horribles (com algun dels d'ara)
ResponderEliminar