Jo deuria tenir uns 9 o 10 anys, o potser menys. Ma mare va vindre de València i va portar la pel·lícula. En una cinta de vídeo, tecnologia paleolítica encara. No teníem massa pel·lícules pròpies, anàvem al videoclub. I la televisió estava restringida. "Una noche en la Ópera" es va convertir ràpidament en el nostre passatemps preferit -meu i de la meua germana-. La veiem una vegada i un altra. Érem de risa fàcil. I acabavem la peli en estat de xoc, marejades de tant de riure. Després d'una en venia una altra, aquells homenets graciosos no paraven mai. Aprenguérem els diàlegs de memòria. La pel·lícula sencera, incloent les cançons en italià i les advertències legals.
Recorde una discussió especialment emblemàtica, que pot revelar el nostre grau d'addicció a la pel·lícula. Durant la primera escena el cambrer crida a Groucho, ell, fart de tant d'escàndol, el fa callar i acte seguit la srta Calypool el reconeix i el torna a cridar. Llavors ell diu "te he reconocido pillastre" o "te he reconocido pollastre". Sempre ho discutíem, passàvem la cinta avant i arrere, però mai aconseguirem aclarir-ho -si algú volguera entrar en la nostra discussió està convidat a votar per una de les dues opcions-. Amb el temps va disminuir la freqüència de visionat. Però seguia tenint la mateixa gràcia que al principi. Recorde el dia que vaig entendre que "la parte contratante" és una de les persones que signa el contracte.
Al llarg de la meua vida he vist moltes pel·lícules gracioses. Però cap com aquella. Ni les altres dels germans Marx. Ni tota la ironia, l'ingeni i l'agudesa del món m'han fet passar tan bons moments. 10 anys, o 10 més. Poc importa, són per a tot tipus de públic. Les seues cares són còmiques, els seus gestos són increïbles. Apenes necessiten un argument i, així i tot, no tens la sensació d'estar veient a un pallasso estúpid. Un dels millors records de la meua infància i una de les millors pel·lícules que mai he vist. La millor manera de passar un parell d'hores sent feliç.
Gala
¿Por qué actualizáis dos veces la misma noche? xD
ResponderEliminarYo al contrario que tú, las pelis las consumía de la tv xD Eso sí, aunque hubiera molado ver a los Marx de pequeña, no voy a quejarme, porque veía a Indy, a los Goonies, a Doc, La princesa prometida, a David Bowie como Jared en Dentro del laberinto, El secreto de la pirámide...bueno, una vez fuimos al videoclub y alquilamos Pesadilla antes de Navidad : )
Pero da igual la edad a la que descubras a los Marx. En el momento en el que los descubres, y sientes que en cualquier momento, si te decides a volver a verlos, te van a hacer reír, les coges un cariño como si llevaras toda la vida con ellos. Son demasiado geniales.
PD: Dice pOllastre, claramente.
ResponderEliminar