La ciencia del sueño

He entrat ací amb la idea de dir alguna cosa sobre "Apocalypse now", però abans de parar-me a pensar com començar, la pensada irrealitat del món, m'ha fet recordar "La ciencia del Sueño". No té una trama especialment espectacular, o que cride l'atenció pel seu ingeni. Però és curiosa, i últimament hi pense.

Stephane sembla estar presoner dels seus somnis. És com si la fantasia li guanyara la partida hologràmica al que passa més enllà de la seua imaginació, quan està despert. És un personatge procliu a trovar-se, també, pres de les seues inseguretats. I s'imagina una vida que li agradaria, però la realitat no sempre és com ens agradaria que fora, és com és. El cas és que la pel·lícula és un seguiment de la seua suposada irrealitat barrejada en la seua realitat. Els seus desitjos es difuminen als somnis, i de vegades costa diferenciar què ha passat estant despert, i què estant dormit. I ell s'inventa una màquina, una màquina per fabricar aquestes situacions de fantasia, i així, ser testimoni no adormit del que li passa quan dorm. Un dels seus desitjos irralitzats que cobra força protagonisme a l'estat oníric és el no treball. Quan va anar a l'entrevista de feina, pensava, il·lusionat, que li encomanarien algún projecte important com a il·lustrador, però l'acaven contractant perquè s'enscarregue de fer un calendari - i la poca creativitat i la mecanització que li trova, fa convertir aquesta situació vital en un malson-.

Ficció real o realitat ficticia. Tampoc és tan extranyable que els confonga. És com si l'inconscient l'impulsara a crear-se una realitat amb els elements que configuren la seua vida de no ficció, i en ells sí que s'atreveix a canviar les situacions que no li agraden. Capaç. El cas és que no es pot dir que un arrive a despertar d'un somni. Però, fa falta? La seua vida es presenta com un joc. En realitat, no és necessari seguir al peu de la lletra aquella expressió que diu que, tard o d'hora, acaba arrivant un moment en el que cal posar els peus a terra. Només cal, si tu mateix, penses que fa falta. Perquè de vegades, és més divertit ser un satèl·lit. I eixes vegades poden ser el sempre, perquè el sempre, sempre és ara. Imprevisibilitat com a mode de vida.

No trove aquesta pel·lícula especialment grandiloquent. Té una trama sencilla i no em va deixar massa impactada. Però aconseguiex abordar eixa relació entre els somnis i els no somnis. Té algo. Supose que en part em va cridar l'atenció perquè presentava els somnis com a personatge important. És possible que també influira que el protagonista tinga afició pels invents. Una manera de plasmar l'imaginat en realitat. I, de vegades, funcionen.

Freud va dedicar en la seua obra un espai important a la interpretació dels somnis, on les emocions soterrades a la superficie de l'inconscient pujen a la superficie conscient, com a eco d'emocions i records, una irrelitat feta real, que de vegades surt mentre no estem desperts. Manifestadors d'algun desig per aquell que ho somia, però el desig sol aparèixer disfressat, es deforma, precissament perquè el somiador ho considera censurable per algun motiu. Els somnis com a via d'accés a l'inconscient. Eixa part que s'escapa de tot control. Però potser la seua curiositat, radique precissament en la dificultat d'interpretar-los, abans que es perden de tota situació de consciència. La sensació de l'etern espectador protagonista.

Llum