Clerks

Avui m'abellia parlar de Clerks. La vaig tornar a vore no fa massa, i em va tornar a fer passar una estona divertida. De vegades, es pot ser la persona més feliç mirant una pel·lícula amb algú. -I si tens gelat i cervessa que l'acompanye, no està de més.- Una tenda de barri i un videoclub. Eixe és l'escenari on transcorre gairebé tota la pel·lícula. I Dante i Randal són els individus que els mantenen en funcionament. Dues persones, dues vides, dues perspectives de la vida. I unes converses, que paguen la pena.

Dante s'alça cada matí per obrir la botiga. Té un treball, una nòvia, una vida. Però no és feliç. Pots tenir un plat, però de què serveix, si està buit. Com que no li agrada la seua situació, es dedica a lamentar-se. Es sent atrapat a la seua vida, i es pregunta per què la du, per què d'aquella manera. Es sent esclau al seu treball. Es com si fora un espectador, d'una vida que no li agrada. Però no és un espectador. És el protagonista, l'únic possible, si més no, directament. -Encara que siga l'últim que es puga necessitar-. Tot i sentir el seu microcosmos com a patètic, no fa res per anar-se'n. Incapaç. Potser perque es nega a acceptar la seua part de responsabilitat. I és precissament aquesta negativititat el que li costaria molt d'acceptar, perque si arribara eixe moment, se n'adonaria de que és d'ell mateix de qui depén, en certa mesura, decidir canviar, o romandre estàtic, en un món de lamentacions perennes.

Randal li dona un consell. Deuria cagar o eixir del vàter. Ell treballa al videoclub. -Cada vegada que mire Clerks, mentren ganes de treballar en un d'aquests puestos-. I encara que a simple vista la seua situació puga no parèixer tan diferent de la del seu amic i company de treball, la seua perspectiva de vida és prou diferent. Ell es mostra conforme amb el que té, accepta la seua situació, i la viu despreocupadament. Sap que si es tracatara de buscar culpables de per què és eixa la realitat, només es trobaria a ell mateix.

I també estan Jay i Bob, la seua filosofia de la vida, és....bé, és possible que ni ells mateixos en siguen conscients. (si és que algú ho és). Viuen. Encara que no entenguen perquès, tampoc es paren a qüestionar, i van fent. Són dos personatges que sempre estan. Amb converses el·loquents però sencilles. En realitat és mereixerien un comentari a banda.

De vegades, arriva un moment en el que sí et sents capaç, en el que t'arrisques, en el que penses que les fantasies, poden deixar de ser-ho, i és possible que, durant un temps, es convertisquen en una realitat, o aconseguisquen augmentar-te les il·lusions, joder, de vegades, eres feliç. Però, de vegades també, eixa esperança s'acaba. I aleshores, és com si la que havies pensat realitat, realitat que t'agradava de veres, amb la que estaves agust, i la que no t'importaria que es convertira en costum, te n'adones de que era mentida, tot una farsa. De vegades, et pareix, que només és massa tard. Aleshores, és quan tornes a no saber què fer.

De vegades, el món pareix massa extrany. És com una il·lusió òptica, passa la vida com si es tractara de irrealitat. Potser és el que passa, quan la terra folla amb l'univers.

Llum