Teràpia de pel·lícula

En dies d'estudi pseudoobligatori, en els que fas per tancar-te a casa, perquè penses que eixint estudiaràs menys, i que pel fet de quedar-te, i reprimir les ganes de trobar aire no embassamat entre parets, en eixos dies, si aconseguiexes resistir les ganes d'anar fora, a l'exterior dels apunts, els llibres de classe o les fotocòpies, de vegades no aconseguiexes aguantar consumint i fent per assimilar eixa informació tot el temps que possiblement pretenies resistir. Però tu continues pensant, no, avui no isc. Aleshores penses, bé, potser una pel·lícula no li sentarà malament al meu cervell, i quan s'acave, continuaré estudiant. I passes a endinsar-te en un món de filmacions que pot arrivar a fer-te oblidar que cada minut d'imatges que passa, t'acosta al minut de tornar a posar-te a la feina.

El cas és que ahir posarem en pràctica eixa mena de desconnexió fílmica, una desconnexió també de casa, i eixirem, i entre d'altres coses, mirarem una pel·lícula. Amerrica. La veritat és que a mi m'abellia especialment vore l'última de Haneke, però eixa pel·lícula es mereix ser el postre, la celebració del final d'eixos dies tensos, que t'empincen el cap a la cadira d'estudi. Em va agradar, la pel·lícula d'ahir. Tracta el conflicte de Palestina, i les esperances d'individus que emigren per canviar, i aconseguir millora de vida amb el canvi. Emigren a Amèrica. Tot un somni, donades les circusmtàncies de Palestina. On el que abans eren minuts de trajecte per anar a la feina, pot convertir-se en un grapat d'hores, i fins i tot, pot retenir-te dies. O retenir-te. Imbecilitats d'humans.

La pel·lícula és un exemple de com, les persones, poden arrivar a sentir-se presoneres en el que consideren com al seu país, i encara que els agrada, per considerar-ho propi, o conegut, (jo no sóc massa defensora, -o directament no defenc-, de defensar cap territori com a propi, (tots estem de pas) però sí que hi ha espais als que acaves tornant, i eixa sensació coneguda, és com si t'abraçara, i et reconforta, d'altres, també t'abraça, però té punxes, i te'n vols anar. L'abraç dels protagonistes era dels que punxen i fan mal, era el seu com podria ser els de qualsevol que tinga que suportar les barbaritas que arriven a fer al món. El cas és que decideixen ser turistes dun país que no coneixien. I bé, a la pel·lícula es van succeint les seues aventures i desventures, les il·lusions desilusionades, la realitat no il·lusionada. Pense que dondaes les circumstàncies de Palestina, i les dificultats que pot suposar fer de la il·lusió per d'eixar de sentir-se presoners, una situació real més enllà de la imaginació, la pel·lícula no és gens dura. I ablana la transmissió.

Però el cas és que de la que jo volia parlar avui, és de Braindead, -o la meravellosa i "tan aconseguida equivalent” traducció Tu madre se ha comido a mi perro. La veritat és que ja fa anys des de l'última vegada que la vaig veure. Però em va parèixer molt genial. Es mereixia un puesto ací. La mosegada d'un micorata descobert durat una expedició científica arrenca la conversió en zombi d'una mare que estava, en eixos moments, espiant al seu fill. Al descobrir la seua conversió, ell tracta que la dona continue amb una vida d'humana, sense que ningú se n'adone de que no és sinó un zombi. La manté dintre de casa, però no aconseguix evitar que sa mare contagie a més gent. Obviament, és un zombi, i necessita alimentar-se com fan els zombis. I, com més va més, la casa va plenant-se de zombis, que ell s'esforça per amagar de la gent. Una centrifugadora de zombis, sang, vísceres, humor...que poden fer passar minuts divertits i entretinguts. I després, amb dosis de desconnexió, pot algú tornar a endollar-se la consciència estudiantil, i amb els ànims de la pel·lícula, continuar aprenent (continguts que van a exàmen).

Llum