La música del Azar

Provablement Paul Auster siga un dels meus escriptors preferits. Totes les seues novel·les tenen algun d'aquells punts que et fan deixar el llibre, amb el dit entre les pàgines, i parar-te a reflexionar. Al mateix temps ni són massa pessimistes ni massa moralistes. És la combinació perfecta, un gran missatge sense arribar a perdre la diversió o potser és just el contrari: diversió amb alguna cosa de contingut. El que sí que resulta difícil és escollir la meua novel·la preferida.

He triat "la música del azar" perquè és la més inquietant. Comença com una novel·la de carretera. Amb un home que recorre amb cotxe els Estats Units. El principi és bonic. I interessant. I amb un toc de la típica xarrameca que acompanya els viatges solitaris i llargs. Com si inevitablement mentre el paisatge canvia els idees anaren corrent pel teu cap. No hi ha res millor a fer. A més les causes de l'inici del viatge són una mica traumàtiques. Com ho solen ser els viatges sense planificació de les novel·les. Com una espècie de fugida a la desesperada.

Llavors comença la historia inquietant. Tot comença a complicar-se i poc a poc hi ha alguna cosa que t'arrossega. Sense adonar-te'n et va portant a un univers paral·lel on resulta impossible distingir entre la realitat i l'absurd. No és com allò que diuen realisme màgic, on estan les parts inventades i les reals, on la ficció absurda i la narració de fets realistes, es junten però no arriben mai a mesclar-se. Auster et porta a un joc paranoic, a un passadís sense sortida de conspiracions. A un món on sembla que la nostra realitat és tan collonudament absurda que pareix inversemblant. Cap altre autor m'ha fet passar tanta por. Por de que algun dia puga despertar i adonar-me de que la realitat i l'absurd estan més pròxims del que jo pensava i em poden atrapar i perseguir-me com en un malson. Recorda un poc al Proceso de Kafka. Però Kafka era un poc més pesat. També allí vaig viure una espècie de malson.

Resulta difícil explicar la sensació. Hi ha pocs llibres que transmeten una cosa així. La trilogia de Nova York n'és un altre. És com si algú et demostrara que el país de les meravelles d'Alicia no està en el seu cap. Com si algú et mostrara la porta i realment pogueres sentir el tacte del pom a les teues mans. I realment fa por.

Gala