Això, i més, passa

"Regrés al futur". M'agradava - i supose que no és un agrat exclussiu del passat- mirar aquesta pel·lícula. Era, és, curiós, el cotxe de Doc, i m'entretenia imaginar possibles dates a les que viatjar si m'haguera trovat aquell vehicle que es transportava per l'espai-temps. Però fins a quin punt és possible, viatjar a través del temps, si les partícules materials, al menejar-se a través de l'espai-temps, van cap al que en diuen futur. Una possibilitat (de sentir aquest viatge) seria aconseguir viatjar a velocitats properes a la de la llum, perque al dilatar-se el temps, al viatjant li pareixeria que passa més a poc a poc.

Però els viatges de ciència ficció van més enllà d'aquesta concepció "ralentitzant" de la percepció temporal. Seria curiós trovar-se, per exemple, morlocks, (una espècie d'hinfrapersones) en un viatge a través del temps. Wells, a "la màquina del temps" els presenta com a criatures ferotges que s'alimenten bàsicament d'elois. Als eloi, els fa por la foscor, els morlock, viuen a la foscor. No tenen per què ser tan terrorifics, els morlock, però a Sheldon (de Big Bang Theory) sembla que no li fan massa agradable el viatge.

La gent (alguna) s'entreté pensant futurs. Jugant a endevinar. O endevinant com a treball. Què serà o no serà. Serà? Sovint, els humans es pregunten, què pot passar. Passa, per exemple, que es derreteixen els pols, passa, que l'agricultura depén del clima, i el clima fa malbé l'agricultura, i de l'agricultura s'alimenta bàsicament la gent. Passa que els humans han aconseguit interferir al clima. Que els rius deixen de ser rius. Que cases construides per eixos humans es destrueixen per, desastres naturals, en diuen, les conseqüències de fenòmens meteorològics que han col·laborat a produir, a conseqüència d'agresions al medi. - I més, passa-. Què en som, de protagonistes, els humans! (O això hi ha qui vol creure).

Els robots es conceben com altre símptoma de futur. Ja n'hi ha, per posar un exemple, 3000 robots "fent" la guerra pel planeta. Un combat amb ajuda robòtica, del que en diuen barreja de futur amb present. Encara que pense que no hi ha cap barreja, és present, deplorable però present. S'han enviat uns quants a Afganistán. Són robots "motxilla" que, encara que els defensen com a mode de reconeixement i vigilància, poden disparar i activar explosius. - Vinga, va, de quina vigilància parlen!- Els han posat Dragon Runner (em pregunte quina culpa tenen, els dragons, d'aquestes guerres d'humans).

Reconec que era divertit imaginar-se al cotxe de Doc, pensar en poder utilitzar una màquina del temps. -Supose que prou més que imaginar-se (o informar-se) sobre com podrà ser el futur del planeta-. Però, bruf, i la responsabilitat que suposaria el preguntar-se per les possibles causes de les accions futures al present d'on es ve (encara que el viatjar al passat és encara, si cap, menys implantejable(realísticament parlant)). El cas és que em pregunte per què tantes ànsies per anticipar-se al possible futur. Per l'incontrolable del temps, per la desfragmentació continua? (Xe, ja vindra, si ve!) Quina emoció tindria la vida, si se li lleva la sorpresa de l'imprevisibilitat?. Però també són sorprenents històries de possibles futurs. Històries de ciència ficció, disotopies, cyberpunk, còmics, pel·lícules, literatura, la tostadora de Homer, el calaix de l'habitació de Nobita, màquines del temps, videojocs, intel·ligència artificial, utopies (¿?), robots, ciborgs, androides - que, per cert, ja no queden tan futurs-, Matrix, Huxley, el món de George Orwell, Julio Verne, Wells... Solen incloure més realisme del que se li atribueix. I la vida, "la vida", de vegades, pot ser "massa important com per a parlar-ne seriosament". I mentre passa, mentre es desfragmenta per formar-se, mentrestant, creixem "sense adonar-nos". Juguem a viure (qui vullga). I si al futur s'arriva a poder viatjar en el temps, seria, em pense, agradable, trobar futur a la pròxima parada. Supose que, al menys per a qui viatja, preferible a "trobar-se" amb un món "reflexe" de la foto de la familia de McFly.

Llum

"On the road"

Tot el món sap què és un hippy. Potser no exactament, però si que resulta fàcil associar el nom amb una infinitat d'eslogans. Frases boniques, com una mescla entre profunditat i vida. Un gran moviment social amb enormes repercussions. Tot el món recorda també el Woodstock i als milers de joves cantant o en pilotes baix de la pluja. O carregant-se una motxilla a l'esquena i viatjant amb la guitarra cap a la Índia. Un gran moment històric. Sembla com si de sobte tots els joves deixaren les borratxeres inconscients, deixaren de mirar-se el melic i volgueren canviar el món. O més que canviar el món, canviar la forma de veure el món. Ja no eren tant els models de producció o les classes oprimides. Parlaven d'amor i de pau. Un discurs molt vital, molt poc dogmàtic.

Aparegueren per generació espontània? Eixiren de la humitat com les setes? Evidentment, no -eren preguntes retòriques-. M'agradaria parlar de una de les seues arrels. Una, d'entre tantes. Quan els joves anaren cap a la Índia, cantaren, ballaren i fumaren, alguna gent ja va dir -poca, això sí- que aquell esperit ja venia implícit en cada frase, fragment i vers escrit per l'anomenada Generació Beat. Els beats escrivien sobre la vida, viatges absurds, sexe, marihuana i jazz, converses profundes en locals amb ambient de fum, saxo i trompeta. Entre aquella generació descriptors espontanis hi havia ex presidiaris, homosexuals, borratxos de poble i intel·lectuals sense prestigi. Allen Ginsberg, Gary Synder, Gregory Corso, Jack Kerouac, Burroughs o Neal Cassady. No eren acadèmics, alguns havien passat per la universitat per casualitat però els havien fet fora abans de graduar-se. Solament volien parlar amb honestedat i franquesa sobre tot el que tenia importància en la seua vida. I Kerouac va aconseguir que l'escoltaren.
Kerouac és l'autor de, provablement, la única novel·la de la generació Beat que ha passat a la historia. La joventut estadunidenca va llegir "On the road" àvidament i va declarar que Kerouac havia escrit la seua historia.

"On the road" narra els viatges histèrics de dos joves, d'una punta a l'altra dels Estats Units. Cotxes vells, desmotant-se, o robats, autostop, trens de carrega amb rodamóns i ccaptaires contant histories. Feines temporals per poder continuar viatjant. Persones inquietes traslladant-se d'un lloc a un altre, xerrant, bevent i fumant. Els personatges principals són Sal Paradise, alter ego de Jack Kerouac, i Dean Moriarty, alter ego de Neal Cassady. Sal és el narrador, i Neal, el impulsor de totes les bogeries. Neal no calla mai, no para mai, no descansa, sempre té projectes i ganes de trobar més gent amb qui parlar, d'absorbir fins la última gota de tot el que puga portar la vida. Dos joves sense por, travessant el continent una i altra volta, visitant amics i no tant amics, demanant diners per tornar-se a posar en marxa. Per tornar a la carretera. I el més interessant de tot és que aquesta i totes les altres novel·les de Kerouac no tenen una engruna de ficció. Són histories reals de persones reals amb ganes de viure.

És per això que el llibre té un ritme trepidant i resulta molt ràpid de llegir. Cada pàgina esta plena de mil anècdotes, de mil converses. No hi ha retòrica intel·lectual, ni adjectius, ni poesia. Sols el relat fidel de la histèria d'un grup de joves inquiets. Acabes el llibre i sents que la millor cosa que pots fer és omplir la motxilla i llençar-te a la carretera. Que el món sencer està esperant-te. Perquè, al cap i a la fi, què pot passar?

Gala

Per a què?.. I per a què no?

Avui he passat una estona al "riu". M'abellia anar a un puesto que no estiguera ofegat per eixa llum prefabricada que sembla lluitar per guanyar-li protagonisme a la que es cola per les finestres. M'abellia allunyar-me un temps d'eixa sensació d'estar empresonada. I des d'on era, tractant de llegir, i no només de tragar paraules de tinta, m'arribava la remor d'una conversa de dos algús desconeguts. Un gos corria en el que semblava un intent de casera de l'aire, mentre la persona que anava amb ell, restava, esperant, supose, a que l'animal fera els seus exercicis diaris. I no gaire més tard, ha arrivat un altre grup de persona i gos. El primer punt de coneixença entre les dues individues ha sigut "Tranquila, no fa res", "Aquest tampoc fa res". (Jo mentre es saludaven a la manera que em pense és força habitual entre "amo" de gos, tractava d'imaginar-me a un animal que no feia res, -a eixos dos animals sense fer res-, però sempre acabaven menejant-se). El cas és que alliberats els gossos (que no fan res) de les cordes que els lligaven a les individues, han començat una persecusió col·lectiva. I el que les persones s'han anat dient ha quedat soscavat pel que deia la tinta del paper que suposadament havia de llegir. Tot i que mentre ho feia, em preguntava, per a què. Jo continuava tractant d'assimilar lectures pseudoobligatòries, mentre les dues persones, com per una mena d'acord pactat sense necessitat de mots, han decidit anar-se'n d'allà. Els dos gossos han tornat a estar sota el control de la corda, i elles han començat a parlar d'una altra possible trobada. Però jo em preguntava si es tornarien a creuar algun dia. O si la seua no havia estat sinó una d'eixes coincidències que es caracteritzen (per dir-ho d'alguna manera) perque no es tornen a juntar en les "mateixes" coordenades d'espai i temps a éssers diferents. És possible que elles també ho saberen. Els gossos es resistien a marxar. Jo estava farta d'eixe text, i el soroll d'un rellotge de carrer m'ha fet recordar que era temps de tornar a classe.

M'he n'he anat del riu xafant fulles caigudes. Perque m'abellia. Perque m'agrada el soroll que fan. I mentrestant, pensava en absurditats, en possibles explicacions a misteris quotidians, en situacions il·lògiques, en ganes de fugir de les hores de tancament que em quedaven, en paranoies diverses, desequilibris, moments desordenats. La gent va i ve pels carrers. Miren de vegà' en quan els rellotges, com demanant-los, desesperats, en un codi confidencial, que els anuncien que ha arrivat algun hora concreta. L'ambient és de cotxes i finques, adoquins, carretera, trànsit, semàfors que tracten d'ordenar eixa circulació de gent anònima transportadora i transportada per màquines a motor.

El comentari d'una sèrie de sentències ha ocupat una de les classes. M'he tornat a preguntar quin era el sentit de restar allí aseguda. La lectura d'algun d'eixos fulls "informava" dels perjuís que unes persones, de les que en diuen famoses, havien "patit" per tractar amb bous (bé, per maltractar-los, diria jo). I mentre parlaven sobre qui tenia raó a les demandes, jo sentia ràbia. Ràbia contra eixes matances d'animals que han estat criats per a crear espectacle, un espectacle cutre. Ràbia al pensar en una plaça de gent que s'emociona quan un individu que treballa d'assassí a sou, li clava una vara a un ésser que resta empresonat. Serà menjar d'humans, trofeu de torers, entreteniment de gent que paga per a vore com agonitza. Aplaudeixen quan el bou xiscla de dolor. Això vol dir que el matador ha fet bé la feina. Un animal salvatge, en diuen, jo em pregunte, què és més salvatge, tractar de sobreviure al medi, o destrossar el medi per viure.

La primera classe del dia ha estat lògica. Sincerament, em sentia inútil. Des del seient on estava pensava en situacions que no tenien lògica (tampoc és que se la buscara). I mentre mirava la pissarra, per tractar d'entendre alguna cosa, m'he topat amb tres interrogants. Estaven baix d'una equació resolta, com escaladors que es deixen caure per una muntanya pedregosa, aferrats a una corda que no s'aferra. El cas és que mentre era asseguda allà, interrogants que no eren a la pissarra em dificultaven "entrar" en la comprensió del que explicava el mestre. I em preguntava què feia allà. Quin sentit tenia. Però en certa manera no buscava la resposta. Supose que serien pensaments il·lògics. I als escaladors els ha desaparegut la corda, i també la muntanya ha anat quedant difusa, i ells pujaven, i baixaven, mentre restaven "estàtics", perque no deixaven aquella muntanya. De vegades sentien vertigen, però eixe vertigen, en certa mesura, els cridava, els impulsava a seguir, els atreia. Els portava, encara que no sabien, on anaven.

Llum

Dia interessant

Anava a escriure sobre la generació Beat. Però crec que encara em falten dades. I a més comença a ser avorrit això de parlar sempre dels altres. Així que vaig a presentar-me. Resulta absurd presentar-se en un blog on tots els lectors sense excepció són coneguts. Bé, potser ja em coneixeu. Però mai se coneix suficient a una persona. Us presente una part del meu món. Allò que en el meu món es diu un dia interessant.

Era dimarts, i va ser un dia interessant. Pràctiques soporíferes davant d'un programa de tractament de so. La increïble, però habitual, sensació de que veig passar la realitat per davant de mi. És com qui veu passar corrent a un lladre que acaba de robar-li la bossa a una dona gran. Un lleuger moviment, interromps la carrera del fugitiu, que ensopega i cau. Agafes la bossa de terra i la tornes a la seua legítima propietària. I el món sencer opina que has fet el que devies. Estar a classe dormint és com deixar passar al lladre. Pots contemplar com el teu deure corre en direcció contraria. I intentar imprimir-se a cops de martell la idea de que el lladre no era cosa teua.
Un dinar amb un "nen bonic". Alguns besos curt, novetats i pel·lícules. Dos hores de xarrameca interessant i supèrflua. Sense poder evitar-ho recorde una de les meues escenes preferides: Love and Death, de Woody Allen, de les antigues. Diane Keaton al piano i un home que, com tants altres, li demana d'anar-se'n al llit. Còmicament la conversa deriva en un intercanvi de verborrea filosòfica sobre ètica i moral. Paraules gairebé incomprensibles per als profans. O portes un parell d'anys a la facultat de filosofia o et perds a mitat camí. Llavors Sònia -Diane Keaton- solta allò de "Perquè no deixem de parlar tant de sexe?". Bona pregunta.
Més classe.
I quintos. Els maleïts quintos sense els quals sembla que un no té dret a considerar-se universitari. I perquè no?.
Amb el sopor alcohòlic i les irrealitats paral·leles acumulant-se al meu voltant, camine cap a l'estació de Renfe. Somie en trobar-me a algun ex-professor de l'institut i soltar-li algun comentari absurd i insòlit. Per exemple, seria extremadament interessant trobar-se amb el de mates. Bona persona com mai n'he conegut a cap altre. Un personatge tan seré que sembla que ha arribat al nirvana o a algun estat de plenitud Zen. Imagine com el veig i li pregunte: "És interessant trobar-te fora del que per a mi és el teu entorn habitual, això demostra que també existixes fora de l'institut. Com és la teua altra vida?, eres assassí en serie?, li pegues a la teua dona?, et xutes heroïna abans d'anar a dormir?".
Però el professor no apareix.
El carrer Colón desert a les 10 de la nit pot ser, també, molt interessant. Sobretot si el compares amb el Colón consumista compulsiu dels dissabtes de matí. Sembla un mocador en la paperera. Un carrer d'usar i tirar. Ara la gent és escassa i camina de pressa. Jo no. Camine lentament, com un acte de rebel·lia absurda.
Un brindis per les deixalles de la societat. No és necessària una cala deserta i una posta de sol per trobar la bellesa. Sobren llums plastificades de fanals i cotxes. I imaginar la possible vida paral·lela del professor de mates. Imaginar que si trenques un poc el paper pintat, descobriràs que la realitat podria ser pràcticament mentida.

Gala

Factòtum

"Com coi podia un home disfrutar si la seua son era interrompuda a les 6.30 del matí per l'estrèpit d'un despertador, havia de botar fora del llit, vestir-se, desdejunar sense ganes, cagar, pisar, raspallar-se les dents i el monyo i lluitar amb el tràfic fins arribar a un lloc on esencialement guanyava quantitat de diners per algú altre i encara així se li exigia mostrar-se agraït per tenir l'oportunitat de fer-ho?"

Una vida com a factòtum. Així es podria descriure a Chinaski, alter ego de Charles Bukowski. I factòtum és també (o per aquest motiu) el nom de la novel·la que recull la pseudobiografia de la joventut d'aquest escriptor. En ella, les aventures o desventures (per dir-ho d'alguna manera (anomenen-se com vulga)) d'un individu, pasen a ser mots escrits. Chinaski no transmet esperança, ni ambicions, ni una lluita per aconseguir els seus objectius. Només tracta de seguir, de seguir viu, però no en el sentit d'emetre ganes per viure, sinó de continuar l'existència deixant-se emportar per les situacions que van configurant-la. I per a ell, viure no és suportar un treball que no li agrada. Potser tracte de treballar allí durant un temps, però amb l'únic fi de poder seguir alcoholitzant-se, pagar-se què menjar, o una pensió barata on pasar la nit. Chinaski camina, però el seu destí dista de ser concret. La majoria de les vegades, es deixa endur fins que trova un bar, o una dona amb la que follar. El que sí que té clar, és que li agrada escriure, i en aquest aspecte sí que es pot dir que "lluite". Mentre passa d'un treball a un altre, d'un coi a un altre, d'una pensió a un altra, va escrivint, i va enviant els seus relats a revistes. Però gairebé mai li avisen de que el seu escrit ha sigut seleccionat per a aparèixer publicat. Tot i així, continua escrivint.

Un algú inquiet mentre resta "estàtic". Que tot i no lligar-se a cap treball que puga esdevindre monòton, acaba lligant-se a la monotonia de tindre que tenir un treball, acaba sent un algú que viu en la monòtona rutina de pasar de treball a treball. Altra de les seues aficions, -a banda del sexe, l'alcohol, l'escriptura i cobrar xecs de comiat dels treballs- era apostar a l'hipòdrom, on arriscava els diners que tenia per la possibilitat de poder aconseguir-ne més, a un cavall que corre. El cavall, però, sí que tenia un camí, una meta concreta, arribar a la fi de la carrera. Potser quedara el segon, el quart, primer, sisé o últim. Depén. Però, crec que d'alguna manera, tots eren guanyadors, pel fet d'estar en aquella carrera, a la vegada que perdedors, pel fet també d'estar-hi (indirectes, val a dir, (perque no crec que un cavall decidisca que vol ser corredor de carreres en les què un públic de gent s'aposta diners o, simplement, s'entreté)). El cas és que, guanys o pèrdues a banda, Chinaski, el que feia, era caminar. Caminar durant estones mentre no sabia. No sabia, què fer. Ell, deia, no era una persona real. Odiava a la gent real (metafòricament parlant). Supose que es referia a la gent que es pensa que sí te clar on va. Que es desperta per treballar en un lloc on no hi ha només riscos de ser acomiadat, que no ha de buscar-se cada nit un lloc on poder dormir. Gent que té despertadors, i no té la possibilitat de preguntar-se fins a quan durarà agranant magatzems, vàters, revisant llistes de rebuts, comptant pantalons, empaquetant tubs fluorescents en caixes de cartrò, apilant, netejant merda, distribuint articles... buscant treball. Chinaski creia que "no hi havia un home de veritat en tot el maleït estercoler". I és que la majoria, estaven "molt ocupats pensant en les lletres del cotxe, resultats de beisbol, talls de monyo, vacances, lavatives i visites familiars".

Una història àcida, directa, de prostitutes, alcohol, rodamons, misèria... No m'agrada posar etiquetes. Però no està de més dir que ha estat considerada com a símbol del realisme brut. Una història d'escriptura minimalista, de descripcions precises, sobries i directes. Una història que descriu, a través de frases concises, moments de vida d'un individu. O moments de vida.

Llum

Demian o historia de la juventut d'Emil Sinclair

Escrit durant l'època d'entre guerres, fou una lectura obligatòria per a místics -i similars- de la generació dels nostres pares. Fins i tot se'n feu una pel·lícula. Demian narra l'entrada en l'edat adulta d'Emil Sinclair. Concretament tot el conjunt de transformacions que anirà experimentant la seua ànima -diga-li ànima, diga-li psyche- fins aconseguir una profunda maduresa moral. En aquest procés resulta clau la presència de Max Demian, un jove amb una gran consciència moral i amb judicis propis i independents sobre bé i mal. Demian apareix a la vida de Sinclair en l'escola de secundaria, temptant-lo des del primer moment a reconsiderar la piadosa educació que ha rebut. Des de llavors Demian serà omnipresent, com una espècie d'esperança o destí, durant les èpoques de cinisme, abatiment, devoció i recerca.

No és un llibre escrit per al públic actual, no té un ritme trepidant, ni s'aferra a tòpics sentimentals, tampoc compta amb flamants escenes de sexe ni cap tipus de sentit de l'humor. És un llibre seriós que pretén desvelar al lector algunes de les parts més fosques o inconscients del seu propi esperit. No per això resulta tediós ni s'ha de fer cap esforç sobrehumà per llegir-lo. Està dotat d'un talant transcendental, de manera que conforme t'endines en les pàgines comences a sentir que cadascun dels sentiments de Sinclair podrien ser els teus i que cada idea que aborda pot ser la més important de la teua vida. Descriu personatges realment atraients, profunds, forts, que intenten trobar-se dins de sí mateixos, que intenten viure plenament segons la seua voluntat més última.

Per altra banda, el procés de transformació de Sinclair, està molt relacionat amb algunes de les idees de conegut filòsof Nietzsche -de qui Hesse era un gran admirador i que apareix a la novel·la-. El camí que recorre el protagonista des de la decadent moral conformista que marca la societat, fins a la seguretat i maduresa dels valors propis i vitals, es pot considerar inspirat en la meta del Superhome de Nietzsche.

No pretenc fer llegir a ningú tractats de filosofia, ni res similar. Però entre tanta diversió i l'exagerat cinisme que es respira en moltes de les novel·les actuals, m'ha semblat que un poc de profunditat no podria fer-li mal a ningú. Un poc d'introspecció, perque com deia un antic filòsof xinés "perquè correu tant?, si a l'únic lloc on heu d'arribar és a vosaltres mateixos".

Gala